Patinatge sobre gel i ciutat: fer urbanisme és fer política

La nostra vida es desenvolupa en algun lloc. Com saben fa segles els geògrafs l’entorn també és una construcció social i, en aquest sentit, un exemple paradigmàtic és l’entorn urbà. El desenvolupament de les ciutats, i la seva pròpia existència, no pot entendre’s sense el desenvolupament social i econòmic. Així, les decisions que prenen els poders públics sobre com s’ordena l’espai són decisions polítiques. I quan parlem de política en aquest cas ho fem amb la millor de les intencions, referint-nos a les decisions sobre la vida de la col·lectivitat que es prenen per qui ha estat escollit per fer-ho.

Qualsevol que hagi viatjat una mica pels EUA, més enllà dels centres de les grans ciutats turístiques com Nova York o San Francisco, haurà pogut observar l’urbanisme de les ciutats nord-americanes «normals». Ciutats on la lenta degradació dels centres urbans downt-towns ha suposat el seu abandonament per les classes mitjanes que habiten a barris de nova construcció als afores. Entre centre i perifèria no hi ha entramat urbà, no hi ha carrers, només carreteres i ningú pot transitar a peu (si ho fas, et miren malament perquè és quelcom molt estrany). Es dóna el cas que la gent que vol caminar per fer exercici ho ha de fer en els centres comercials, els «malls» autèntiques catedrals del consum que han substituït els centres de les ciutats com a espais d’oci. L’espai públic ha estat absolutament privatitzat, la vida té lloc als domicilis, sovint cases amb força metres quadrats i jardí privat i als centres comercials. Els carrers no són nostres ni de ningú, simplement no existeixen. I aquesta distribució de l’espai no és fruit de la casualitat sinó que forma part del desenvolupament del capitalisme salvatge que no concep cap esfera de la vida que quedi fora de la mercantilització i el consumisme. Així l’espai públic, per definició, de tots i sense peatges, és substituït per un espai privat (el domicili) o el centre comercial i l’oci és engolit pel consum. No és possible passejar pel carrer o per un passeig o gaudir d’una plaça. També el tipus de comerç és diferent, els petits comerciants independents perden el seu lloc fruit de la presència de cadenes de botigues de grans corporacions.

Salvant les distàncies, aquest model d’urbanisme sembla que vol també arrelar-se al nostre territori. La ciutat mediterrània és per tradició i història una ciutat densa, amb un entramat de carrers i places on té lloc la vida comunitària. Com a conseqüència de la climatologia i de la cultura, no podem entendre la vida a la Mediterrània sense la vida al carrer. Però sembla que això està canviant o alguns volen canviar-ho. L’impuls de grans centres comercials als afores o l’impuls d’enormes barris de nova construcció fora del perímetre urbà tradicional, són decisions polítiques que parlen del tipus de ciutat que volem i del tipus de vida comunitària que proposem pels ciutadans. Ciutats extenses on calgui el transport privat, fonamentalment cotxe, per moure’s i on per tant, la pol·lució ambiental, els costos en transport i l’absència d’exercici físic tinguin un paper principal. Grans centres comercials amb grans cadenes de botigues on no hi hagi lloc per al petit comerç. Places i carrers dissenyats per a la circulació en cotxe o, quan són per a vianants, per a ser ocupats per gestors privats, terrasses de restauració o usos comercials, i on els ciutadans, els nens i els ancians no tinguin un espai pensat per a ells.

Les decisions sobre urbanisme no són innòcues ni apolítiques sinó que tenen causes i objectius i, sens dubte, tindran conseqüències sobre la nostra vida com a ciutadans. I en tenim exemples ben a tocar. L’última decisió de posar la pista de gel a les Gavarres pot semblar una petita cosa sense més importància però resulta prou aclaridora del model de ciutat que hi ha al darrere.