Miquel Iceta, el Carlo Dalla Chiesa català

El 1978 va ser un any terrible per Itàlia. Amb el terrorisme de les anomenades brigades roges colpejant amb duresa i trasbalsant la societat un escamot terrorista va segrestar aquell any Aldo Moro, dirigent de la Democràcia Cristiana (aleshores al Govern). L’impacte entre el conjunt de la ciutadania va ser fenomenal, la pressió sobre els responsables polítics i policials màxima i la tensió al carrer portada al límit.

En aquell context es van produir una sèrie de detencions de persones vinculades a les brigades roges. El cap de l’operatiu era el màxim responsable del comandament únic antiterrorista, Carlo Alberto Dalla Chiesa. Les investigacions policials van determinar que hi havia poderosos indicis que apuntaven que almenys dos dels detinguts tenien coneixement de l’amagatall on Aldo Moro romania segrestat.

Aleshores en aquella situació, que repeteixo mediàticament exigia resultats immediats a costa del que fos, un agent antiterrorista va demanar autorització a Dalla Chiesa per obtenir «amb els procediments que resultin efectius» (ras i curt, amb l’ús de la tortura) la informació necessària per alliberar al dirigent democratacristià.

Doncs bé, segons testimonis presencials la resposta del general Dalla Chiesa va ser fulminant: «El nostre país pot acabar lamentant la mort d’Aldo Moro (com així finalment va acabar succeint) però mai ens podem permetre implementar la tortura. Mai, sota cap concepte.»

Carlo Alberto Dalla Chiesa va haver de prendre una decisió duríssima però ho va fer amb convicció, conscient que només des del respecte escrupolós a les exigències morals d’un Estat democràtic i de dret es podria derrotar a una banda terrorista. La finalitat no vàlida els mitjans. La tortura és injustificable. Va ser molt criticat per això, perquè van haver-hi persones, fins i tot determinats líders d’opinió, que defensaven que la raó d’Estat estava per sobre de qualsevol altre consideració. Finalment però, amb constància i determinació, i fidel als principis ètics del general Dalla Chiesa, Itàlia va derrotar als terroristes sense tortures, sense assassinats, i sense procediments il·legals; tan sols amb les úniques armes que atorguen la democràcia i la legalitat constitucional.

M’ha semblat adient recordar aquest episodi històric –un d’entre mil– perquè demostra a la perfecció el que ha de ser l’exercici de la responsabilitat quan la seva autoritat va acompanyada de la necessària autoritas moral imprescindible per exercir-lo amb dignitat. Això era vàlid a la Itàlia de 1978 i també ho és per la Catalunya que s’albira el 2018. Ens cal al capdavant de la Generalitat una persona honesta com Miquel Iceta que exerceixi el lideratge pensant en el conjunt del poble de Catalunya, no en la meitat menys un o la meitat més un que, pel que ens correspon, és indiferent. No es tracta d’imposar una meitat sobre l’altre sinó d’arribar a un acord que permeti un consens molt ampli entre catalans.

I això requereix valentia, humilitat, disposició permanent al diàleg sense vetos previs i també capacitat d’aguantar la pressió que exerceixen determinats perfils de les xarxes social, minories radicals, crits al carrer o el que sigui. Carlo Dalla Chiesa no va dubtar: va decidir. Perquè l’obligació d’aquell que assumeix responsabilitats és decidir, decidir sabent que determinades decisions seran criticades per aquells que fan de l’insult el seu únic argument polític («155 monedes de plata»).

I vull insistir en aquest aspecte perquè he pogut copsar-ho de primera ma com a diputada al Parlament pel PSC aquests darrers dos anys. L’hora de la veritat no és la hora dels aduladors, ni la dels demagogs, ni la d’aquells que criden a les ombres de la nit fent proclames aventuristes que després s’emporta el vent. L’hora de la veritat exigeix lideratges sòlids i valents. Exigeix responsabilitat i capacitat d’aguantar burles, insults, desqualificacions i menyspreus pensant no en la vanitat personal sinó en defensar els interessos del poble de Catalunya, de tot el poble, no només d’una part. És una prova dura però també és el moment on es veu l’autèntica grandesa d’un líder polític com Miquel Iceta que defensa la convivència social mentre altres sacsegen fronts excloents que converteixen al discrepant en «enemic», i al que dubta en «traïdor».

Els socialistes no tenim, ni tindrem, paraules irrespectuoses vers ningú perquè sabem que no són la violència ni tampoc la il·legalitat les que han de constituir la panacea per solucionar els problemes perquè tant la força bruta com la arbitrarietat i el menyspreu als procediments democràtics que ens hem donat entre tots són contraris a la dignitat humana. El diàleg, la negociació i el pacte són els únics instruments civilitzats i pacífics per trobar solucions a conflictes institucionals i polítics reals. Solucions que garanteixin la concòrdia entre catalans de la ma de persones amb autoritas moral com Miquel Iceta i Llorens al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya.