La interpretació del futur

El que sembla evident és que els moments que ens toca viure són ben complicats, no pels mateixos esdeveniments que es succeeixen a velocitat de vertigen, sinó perquè molts dels valors que es podien donar com a segurs i garantits estan en permanent discussió, i el que és més greu, les expectatives de futur no ens donen expectatives positives, malgrat l’interès general per trobar vies de pau i sensatesa que pràcticament han desaparegut de la nostra vida diària.

Avui, la pràctica totalitat de les Institucions bàsiques de la nostra convivència i supervivència, es troben sota el «mirall» d’una inseguretat, fruit de tot tipus de pressions, només comparables a un tsunami que posa en dubte qualsevol «principi» que fins fa poc era garantia d’un demà possible i millor. La posada en crisi de determinades organitzacions internacionals, de nivell supranacional, o els acords globals obtinguts després de múltiples negociacions, entre molts països, són avui més a prop del fracàs que mai en els darrers 40 anys, tampoc oblidem les dubtes sobre determinades empreses de referència o, perquè no dir-ho, sobre els nostres representants democràticament triats i els seus Parlaments que són desqualificats sense cap rubor des de molts flancs, però és que també la mateixa Església, en el seu concepte més ampli, que és incapaç de donar les respostes que s’esperen d’ella; sense deixar de costat la mateixa família i les seves bases de sempre que són posades en dubte sense cap mirament. Crec que el panorama és ben complicat si, a més, tampoc es veuen «plataformes de salvament» que connectades en «referències de valor» poguessin tenir l’opció de garantir una sortida possible i viable al maremàgnum referit. La realitat d’un món interdependent, on qüestions com la «digitalització» al més alt nivell no coneixen a on fixaran els seus límits, o quina cultura es convertirà en referència o quin ensenyament han de rebre els nostres fills, crec són preguntes sense resposta permanent. És cert que tots desitjaríem serenitat, estabilitat, recuperar la confiança o trobar arguments nous vàlids de cara el que ve; però la realitat ens transporta a un marc insegur, on cada cia ens despertem amb noves impensables, ni en el pitjor guió cinematogràfic de por, per tant, l’evidència ens col·loca a tots en un model de dubte permanent sobre el mateix demà, al que no arribem a veure com un fet controlable i amb garanties.

La necessitat d’una fórmula de convivència on la diversitat i la discrepància no siguin castigades d’entrada, hauria de ser una «columna bàsica» del nostre futur, juntament amb moltes altres que garanteixin que aquesta capacitat de discutir no aparqui una realitat a la qual hem de fer front de manera conjunta. La divisió social, a la que assistim a casa nostra, és una molt mala nova, amb responsables per tots «els cantons», que haurien de ser capaços de superar-se des d’una comprensió que no poden posar en dubte permanent, si volem eixir cap a una capacitat de millorar en tots els sentits. És evident que «interpretar el demà» és quasi impossible però no estaria de més fer les repensades que toquin amb l’objectiu final que tot és analitzable i, mai com ara, disposem de les fórmules científiques per fer-ho realitat. Continuar en la senda on estem instal·lats és garantia de més inestabilitat a tots els nivells, i el que és més greu de seguir en el marc vigent, la precarietat que ja es pot «sentir» s’assentarà com un fet impossible d’impedir i al que haurem d’aclimatar-nos; optar per aquesta línia només és garantia de misèria, entesa en el sentit més ampli, per molt que no ens agradi i puguin automaquillar, via uns mitjans d’informació que també poden caure en un menyspreu de la veritat a la qual també ens podem acostumar, com primer pas cap a un desastre social inimaginable, on segurament encara no sabem qui guanyarà, però que aviat podrem arribar a sospitar.