Sant Francesc Xavier

Aquest primer diumenge d’Advent coincideix amb la festa d’un sant molt apreciat a tota la cristiandat, sant Francesc Xavier, amic i deixeble de sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, l’orde religiós que tanta glòria ha donat i continua donant a l’Església.

L’encontre entre aquests dos sants, un guipuscoà i un navarrès, va ser a la Universitat de París a finals de 1529, un encontre casual si no hi veiéssim la mà de la divina providència.

Iñigo de Loiola, de 38 anys, va ser acceptat al col·legi-residència Santa Bàrbara, i el seu preceptor li va presentar dos alumnes que serien els seus companys d’habitació: Pere Favre i Francesc Xavier, tots dos de 23 anys. D’aquella habitació, de moltes hores d’estudi compartit i d’anhels manifestats, en sortirà l’embrió d’una tasca apostòlica que s’estendrà pel món.

Francesc Xavier no era un jove dòcil i predisposat a lliurar la seva vida. Li agradaven els espectacles, triomfava en els esports, es regalava una vida còmoda pròpia d’una família rica que li havia posat un criat al seu servei ja d’estudiant. Però una vegada va sentir, a través d’Ignasi, la crida de Déu, la va seguir amb un ímpetu exemplar que el va portar a ser model de missioners, viatjant primer a Lisboa per fer el salt des d’allí a l’Índia i el Japó, fins que va morir, als 46 anys, quan es preparava per embarcar cap a la Xina.

És fàcil pensar que el papa Francesc, jesuïta de formació, demanarà avui especialment al sant navarrès per aquestes terres de missió, i en particular pels grans països asiàtics. Amb ell tots nosaltres podem fer el mateix.

Advent és un temps litúrgic de preparació per a la vinguda del Senyor. Li demanem que vingui a ser conegut en aquestes zones del món on amb prou feines saben de Jesucrist; però també preguem que ens faci missioners on la vida ens hagi col·locat, ja que també entre nosaltres hi ha molta ignorància i set de Déu.

Quan el Papa insisteix que vol una «Església en sortida», no tancada en la comoditat burgesa dels convençuts, ens està cridant a una tasca molt il·lusionant. No la farem amb xerrameca sinó amb el testimoniatge amable del nostre exemple. Potser per això haurem de reflexionar abans sobre la nostra fe, la nostra conducta, fer el que sant Ignasi va anomenar «exercicis espirituals», en una paraula, exercitar-nos en l’amor als altres perquè veiem en ells germans en Crist.

Aquest pot ser un bon propòsit per a l’Advent que comença.