Per federalista, cinc vegades «unionista»...

«Unionista», la llufa que els independentistes ens han clavat, amb voluntat manifesta d’exclusió als qui volem mantenir-nos a Espanya i a la UE. Sense diferenciar entre els qui en volem quelcom més que reformats encaixos o els que es mouen per inèrcies. La lògica del migpartit maniqueament, en bons i dolents. Que com no m’agrada intento no imitar-ho... Els qui venim de lluny, prou que recordem l’atribut despectiu, previ a l’ara tan de moda: sucursalistes. Res de nou sota el sol; dins les lògiques sectàries tan habituals en la pitjor política i la consegüent devaluació de la vàlua de la pluralitat de pertinences –socials, ideològiques, identitàries. Justament els seus reconeixements i gestions en són l’essència del federalisme. El federalisme s’adona dels diferents nivells d’organització on ens hem de moure; de les seves sobiranies parcials, interdependents, interrelacionades: de les xarxes inevitables.

El nostre primer nivell d’organització és la mateixa vida en societat a Catalunya. Elemental i per això sóc unionista de la nostra unitat civil, mitjançant un catalanisme inclusiu, on tan català és el de pertinença exclusiva, com els qui som mixtes i també els més espanyols que catalans. Cada pertinença té la seva raó, el seu punt de vista i, per això, cal refer el mutu reconeixement: amb el manteniment de la immersió lingüística contra la minorització i la cooficialitat explícita.

Els nacionalismes es queden en els monolingüismes; el federalisme, a la llengua pròpia familiar (autogovern) suma l’altra (participació). El màxim relligament de pertinença d’unitat civil ens els ofereixen el ventall de serveis públics, l’Estat del Benestar de la Generalitat, del nostre autogovern; els drets a rebre’ls (revertint les retallades i millorant-los) amb els deures a contribuir-hi (tot pujant els percentatges d’impostos cedits que ens financen, dins una nova LOFCA, en la qual sembla que el més calent és l’aigüera; tot condonant, com a tota CA, el deute en FLA per compensar l’infrafinançament, els desviaments a l’ordinalitat, per bona voluntat pacificadora del pol general amb cadascuna de les seves parts autonòmiques). La comunitat lingüística del català/valencià (Blanchadell) em promou el segon unionisme. De cap manera me’n vull separar.

Potser ja ha arribat l’hora d’adonar-nos que escrivim, normativament, segons parlen els valencians que no «apitxen»: la –r final; la diferenciació a/e, o/u àtones de tot l’occidental; la de b/v de valencians i mallorquins i encara en alguns del Camp de Tarragona. En participem. En la morfologia dels verbs s’escauen els estàndards regionals; ens autogovernem: parlo / parle / parl... Reconeixem les singularitats; el gran filòleg Sanchis Guarner, en polèmica amb l’uniformitzador Joan Fuster, recordava el federalisme medieval de la Corona d’Aragó com a model del policentrisme en la morfologia i lèxic al català escrit.

El tercer unionisme s’ha demostrat inexorablement, amb l’allau de seus d’empreses que ja no són a Catalunya (109 de la nostra circumscripció): la unitat del mercat espanyol. Els dos bancs i la meitat de les grans empreses catalanes dins el mercat espanyol: quins superàvits gens valorat! Quin pes dels aragonesos a l’economia de serveis de la nostra Costa Daurada... La multisecular xarxa d’interrelacions econòmiques que tant ha esquinçat el Procés, l’abolidor de l’autonomia (6 i 7- IX; 27-X): fins a obligar a aquelles deslocalitzacions, tan empobridores de reputació i autoestima... N’hi ha per plorar! Cap institució financera té seu a Catalunya; com a repicó a la fallida de totes i cadascuna de les caixes, tret del vaixell insígnia que manté les dues torres recobertes de vidre tintat negre, projecte de Mitjans i Coderch a la Diagonal 621-629, buides de funció directiva... Com l’edifici cantoner de Balmes 168-170, que el Banc de Sabadell heretà de l’Atlàntic, també obra de Mitjans –amb Balcells– imitant la torre Pirelli de Milà.

El quart, el que em fa merèixer de la llufa: participar en la política espanyola, al Congrés–amb unes competències exclusives que la reformada CE ha de fixar amb noves regles clares; al Senat, que hi ha d’esdevenir finalment el nostre Budesrat, Cambra Territorial, amb participació dels autogoverns, en els afers que els afecten internament i dins la UE. Dins d’aquest quart unionisme –el «culpable» – quanta enyorança d’aquella CiU de «nacionalisme intervencionista»... S’han de recordar les millores substancials en competències (seguretat i justícia) i finançament (impostos progressivament cedits); perquè, mercès a elles, la Catalunya Autonòmica pertanyia –i tornarà a pertànyer– al selecte grup de les 18 entitats asimètriques, dins dels 185 territoris amb autogovern a 81 estats; com Euskadi, Flandes, Valònia, Quebec; per sota, els propis länders alemanys i les CCAA espanyoles, els cantons suïssos.

Aquell setembre de 2012 en què Mas va negociar amb Rajoy foralista i torna independentista he de confessar que vaig perdre la pau d’esperit personal política, bastida per aquella el·lipse catalana: de dos focus competint més alhora cooperant (CiU/ PSC)...; el que sempre n’he dit «sociatergència» –amb un tot d’ironia, que relaxa els sectarismes... El cinquè unionisme oi que ens vincula amb l’europeisme? Amarant-nos de banys de realitat geopolítica! Per això quanta anacronia, quanta, tot sobiranisme enderiat en construir nous petits Estats o en «eixir» / «èxit». Tant costa de reconèixer que els actuals van cedint àmbits de sobirania a la UE, a l’eurozona: als grans nuclis de Federació; mentre que aquesta centripetació és indestriable de la centrifugació, segons el principi de proximitat/subsidiarietat cap a les regions internes. Som ciutadans dins la Comissió, dins el Consell: n’elegim el Parlament. El 2014-2020, els fons de cohesió suposen l’arribada a Espanya de 38.500 milions d’euros. Aquest 2017, Catalunya rep 4.600 milions de fons estructurals. Ja som unió monetària; a completar, per als federalistes d’esquerres, amb la fiscal i la social. El BCE reabsorbeix els deutes públics, comprant-ne massivament (a finals de 2018, en tindrà el 25% de l’espanyola); permet l’accés a la liquiditat bancària al 0% d’interès. Un projecte de generacions, d’èpica de les eloqüències, pacte a pacte, en vertígens nocturns; dins els quals, un paper decisiu tingué l’ara traspassar l’admirable company socialista Manuel Marín.