Visca el turisme!

El turisme ha estat darrerament un tema que els mitjans de comunicació s’ocupen amb escreix, a més del monotema del procés independentista. Espanya s’aproparà als 80 milions de turistes el 2017, creixent un 11% sobre 2016. Catalunya rep gairebé un 20%. L’any 2015, la indústria turística representava un 11,1% del PIB i un 12% de l’ocupació. Avui aquest sector té 2,8 milions de treballadors. I la seva aportació al creixement econòmic és d’1/3 del total. Sens dubte, és una indústria motor de l’economia espanyola. El creixement de la productivitat espanyola va ser negatiu entre el 2000 i el 2014 i el seu repunt està per sota de l’1% anual. Aquesta situació està relacionada directament amb la predominança de sectors de baixa productivitat com són el turisme i la construcció. El sociòleg Manuel Castells escrivia que “cuanto más empleo se crea en el turismo en condiciones de temporalidad y precariedad, más se agrava la crisis del Estado de benestar”. El treball turístic té qualitat dolenta? També ha permès a molta gent capacitar-se i créixer professionalment. El turisme està regulat, però el que està cada vegada sobre la taula és que el turisme actual és insostenible i destructiu, no tan sols socialment sinó també econòmicament.

Es parla sobretot del turismefòbia, que és una expressió que ja resulta molt lletja per si mateixa. Realment existeix una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic vers el turisme. Les manifestacions de turismefòbia no van contra el turisme, sinó contra els abusos del turisme, perquè aquest, com qualsevol activitat humana, té despeses, i negar-bo és negar l’evidència. També hi ha beneficis. Les autoritats han de mobilitzar-se en dues direccions, ambdues necessàries: 1.Repressiva, que va contra els turistes que abusen dels seus veïns i 2. Replantejar el model turístic perquè cregui prosperitat i sigui distribuïda de manera decent. Hi ha qui creu que ara com ara, el turisme sols beneficia als propietaris de les finques i tot el món devia entendre que això no és ni acceptable ni sostenible.

A Tarragona no existeix turismefòbia. Hi ha qui parla del turisme fòbia contra/versus turisme filia, és a dir, una simpatia apassionada pel turisme. L’augment de visitants a les grans urbs s’ha convertit en un fenomen global. Diversos estudis recents proposen consensuar fórmules que limitin la massificació de les ciutats. Existeixen en realitat persones turismofòbiques. Segurament es tracta de crear un equilibri entre la necessitat i les molèsties que genera el turisme en tots els seus vessants. El turisme s’ha de governar. Un bon nombre de grans ciutats amb turisme mundial han vist com el seu paisatge humà i urbà creix es transformava al mateix ritme que creixia l’arribada de turistes. Al Camp de Tarragona encara no estem com a París, Berlín, Londres, Nova York, Amsterdam i Barcelona que veuen com cada any la pressió turística creix, i com creixen també els impactes sobre els barris i la població resident. Hi ha qui pensa i creu que el turista és un criminal i no és cert: limitar-se a criminalitzar i atacar el turisme reflecteix poca intel·ligència i menyspreu per l’interès general. Tenim un futur esplèndid si sabem administrar-lo correctament, ja que tenim dues coses fonamentals: una història molt diversa, amb tot el seu patrimoni cultural i arquitectònic de primer nivell i un clima tot l’any molt benigne. El dret de viure al costat del mar és un privilegi i en la planificació urbanística s’han d’aplicar criteris d’igualtat i justícia social. El turisme no es pot construir en contra de la ciutadania i fer-ho d’aquesta manera està condemnat directament al fracàs. Sense sostenibilitat cultural i social no es pot entendre avui el turisme. La sostenibilitat ecològica i ambiental dóna lloc a una bona salut pública i aquesta, a la vegada, dóna lloc a més viatges.

Un estudi del The Shoping & Quality Tourism Institute, recomana la captació de turistes d’alt poder adquisitiu de la Xina, Estats Units, Argentina, Rússia, Colòmbia, Mèxic, Aràbia Saudí, Emirats Àrabs o Kuwait, en lloc de centrar-se solament en el turisme de baix cost europeu. Captar sols un 5% de turisme xinès, per exemple, aportaria 5.800 milions més d’euros anuals. Això, a més de més ingressos significaria l’aportació d’una sèrie d’efectes indirectes com: 1. Increment de la professionalitat en els serveis i la formació; 2. La generació de llocs de treball estables i ben remunerats; 3. La desestacionalització; 4. La sostenibilitat més gran de l’activitat turística i 5. Major font de desenvolupament econòmic i social, entre altres.

Per acabar, un relat. Imaginat que acabes d’arribar al Camp de Tarragona i veus un paisatge increïble, insòlit. Veus les xemeneies de les fàbriques al costat de les estructures metàl·liques del Dragon Khan, l’arena de la platja de La Pineda a tocar el pantalà petrolífer. I què penses? Com ha estat possible? Els urbanistes i els polítics han dissenyat quelcom irracional. Han estat boixos? Nosaltres, els nascuts aquí ho hem vist créixer tot a la vegada i ho tenim assumit. I el futur de tot plegat quin és? El futur sense cap mena de dubte serà el turisme i tots els serveis que generen al voltant del lleure i la qualitat de vida. El dia que la petroquímica consideri que és més rendible invertir i produir a l’Àfrica/Sud-amèrica, i ja no inverteixi en noves plantes o en futures ampliacions de les existents, serà un avís per a navegants. Quan passarà això? D’aquí 20, 30, 40 anys? La realitat evident serà que el nostre territori viurà i conviurà amb el turisme i tot el que existeix i que genera de riquesa al seu entorn. Hem d’estar preparats. Visca el turisme!