Llenguatge electoral

En la campanya que arriba ja al final, es produeix un fet, repetit en totes les convocatòries electorals, relatiu a la utilització del llenguatge per part dels representants – candidats de les diferents opcions partidistes. Certament, si analitzem de manera generalitzada les declaracions dels diferents líders, comprovarem que el que és comú en totes és el bonisme que es concreta en «l’emissió de missatges» on el voluntarisme és fonamental deixant de costat, massa vegades, el que comporta la lògica i la realitat a l’hora de fer efectiu molts dels compromisos que es posen sobre la taula de debat.

Per altra banda, el tema és un fet que apliquen tots els polítics, independentment del seu color, sense que existeixi cap contraprestació d’exigència a l’hora de valorar sobre la seva potencial efectivitat, tots aquests compromisos que s’assumeixen pensant, exclusivament, en el potencial de vot a conquerir, deixant de costat el que hauria de ser lògic, el seny i la seriositat al respecte. Ja fa molts anys, una opció política va centrar el seu missatge de campanya en la creació de milers de llocs de treball, sent conscient que aquesta iniciativa era de molt difícil compliment, això no obstant, el resultat pels que predicaven en aquest sentit va ser àmpliament refrendat en vots; ara ens trobem novament amb discursos que massa vegades són aliens a la mateixa realitat social, amb el que això suposa de desconeixement intencionat sobre una societat massa farta de promeses incomplides per unes evidències que s’obliden a l’hora de «vendre el missatge partidista».

El fàcil és optar pel titular mediàtic agressiu, encara que en el fons això no comporti cap benefici objectiu, ni pel que el fa, ni pel que el rep, tanmateix, cada dia ens veiem «envaïts» per capçaleres periodístiques que el que busquen és més l’originalitat puntual que el fons d’uns anhels que podem compartir però que massa vegades són inviables en la seva implementació. Crec que repetidament sembla que quan parlen els polítics, ho fan en la mateixa línia que els entrenadors de futbol o els mateixos futbolistes, on sembla que els tòpics puntuals se’ls apliquen de manera global tots els actors esmentats; en el món de la política també ens quedem massa vegades només amb els grans «discursos» que es concentren en frases agraïdes, però que poc entren en el que es fa discussió en cada moment.

És indubtable que qualsevol campanya electoral el que vol és decantar els suports de vot cap a les diferents opcions, i per fer-ho possible es fa l’impensable, encara que això comporti contradiccions de tot ordre; malauradament l’existència d’hemeroteques posa a tothom al seu lloc, si bé, darrerament, fins i tot, s’ha optat per l’excusa del que s’havia dit encara que faci poc temps. El cert és que tampoc l’electorat pren nota d’aquestes contradiccions, i ens podem trobar amb candidats que defensen una cosa i la contraria, i malgrat tot segueixen tenint un suport important de molts ciutadans.

No estaria de més que la meva reflexió es valorés un cop passada la cita electoral, especialment en el sentit d’exigir determinats «mínims», si realment estem per un debat transparent i amb possibilitats reals de portar-se a la pràctica; pensar que tot val, crec que ens transporta a un model que, més aviat del que podem pensar, pot posar en dubte molt del que creiem intocable a la nostra democràcia. Finalment, també referir-me a la qüestió dels «programes», ampliació de la via oral esmentada, on també es produeixen contradiccions i inconcrecions que si llegíssim pausadament, segurament no acceptaríem de cap manera, però que en la lluita en vigor passen desapercebuts, doncs la majoria de la gent no opta per la seva lectura a l’hora de plantejar la seva decisió de vot.