Objectiu: seny+diàleg+reconciliació

De bell antuvi vull manifestar que estem a on estem per què venim de la dada objectiva que l’any 2011 hi havia sols un 12% d’independentistes i ara hi ha al voltant del 50%. Tot gràcies a les polítiques del Govern del PP. En realitat, hi ha hagut política?, o tribunals de justícia? La ceguera i l’immobilisme que s’ha fet des de l’Estat ha estat evident. Tothom ha comès equivocacions, errades importants. El 5 i el 6 de de setembre, el Parlament català va «tirar pel dret», també en el Congrés de Diputats s’ha passat el corró, amb moltes lleis emparant-se amb la majoria que té.

El 21-D es realitzaran unes eleccions molt especials, singulars, diferents de totes les que hem celebrat des de l’any 1977. Per què? Perquè hi ha uns líders nacionalistes escapçats, «decapitats», segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria: uns a la presó i uns altres a l’exili, gràcies al Govern de Rajoy i a l’aplicació de l’article 155. No deien que hi havia separació de poders. I, ara, el PP capitalitza aquesta situació penal. Són les primeres eleccions autonòmiques convocades pel Govern estatal, que aspira portar la pau a Catalunya, encara que el més probable és que aquesta sigui difícil d’abastar.

Els catalans, històricament, ens han qualificat de persones amb rauxa i seny. La rauxa és la determinació sobtada, pensada capriciosa i el seny és la ponderació mental, és a dir, la sana capacitat que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Dies enrere en un setmanari d’àmbit estatal i més aviat dretà, la carta del director deia: «Miquel Iceta, en medio del enredo, emerge como la solución menos mala y más viable para los no independentistas. Sus posibilidades de ser president parten de la hipòtesis de que Ciudadanos, PSC i PP tengan mayoría en escaños, però no mayoría absoluta, y que en En Comú-Podem pudiera aportar los diputados necesarios para conseguirla...podria poner fin al procés por un tiempo, pero que generaria otras complicacions... Permitiría un president de la Generalitat no independentista con el mandato parlamentario de enterrar el procés, que no es poco, pero que puede ser no suficiente».

Això, no passarà: segons les enquestes, la suma dels diputats constitucionalistes no sumaran els 68 diputats. En canvi els independentistes estan a més prop, i sobrepassen els 68 amb els diputats «comuns». Si sumen ERC amb els socialistes i els CeC-Podem, tampoc sumen 68, però podrien formar govern.

En aquests dies de campanya s’han escoltat frases i paraules força radicals, s’han d’entendre des de la passió partidista i envoltats dels seus votants. Això sempre ha estat així i serà així. Però hi ha hagut paraules que millor no s’haguessin pronunciat, ja que poden dificultar l’entesa per arribar a acords polítics.

Hi ha dos blocs ben definits: els independentistes i els constitucionalistes. Uns i altres es giren l’esquena mútuament i juguen a la contra uns i altres. Tots? Tots menys els de CeC-Podem i els socialistes, sobretot el seu candidat Iceta que no va contra ningú i aspira a una Catalunya de tots i per a tots.

Vol solucionar l’atzucac en el qual estem, vol canviar el rumb del qual venim, hem de passar del garbuix a les solucions, de la confusió a la claredat, de l’engany a la sinceritat, de la discòrdia a la concòrdia, de la desconfiança a la confiança i, sobretot, de la frustració a l’esperança. Els constitucionalistes han criticat per activa i per passiva el triumvirat del 155: PP + C’s + PSC. Tots tres al mateix paquet, fet que no crec que sigui així tant clar i evident, ja que el PSC respon a una altra trajectòria política, catalanista i progressista en afers socials.

Òbviament, l’única papereta que pot canviar les coses i superar la dinàmica de blocs existents, que es llencen «floretes» dia darrere dia, és segurament la del PSC, que fa coalició amb Units per avançar. Iceta pot ser president de la Generalitat sense ser el candidat més votat. Com és possible això? La resposta és senzilla, és l’aritmètica parlamentària.

Els sondeigs apunten que els partits constitucionalistes no sumen la majoria parlamentària. Però hi ha una quarta força que probablement donaria suport a la investidura d’Iceta, són els comuns d’Ada Colau i Podemos, i el seu candidat Domènech des de la transversalitat també pot optar a la presidència. Hem de saber que qui potser president és qui més suports té, no qui més vots espleta. Malgrat tot, la candidatura socialista és la més transversal de totes amb ex democristians, excomunistes, activistes de la Societat Civil Catalana, de la plataforma Tercera Via, dirigents de Federalistes d’Esquerra, de CCOO, d’UGT i d’USO.

Després del 21-D, es necessitarà molt diàleg i voler/saber pacta. Hi ha ciutadans que esperen del resultat electoral que hagin uns vencedors i uns vençuts. Llavors, els seus representants què faran? Una altra vegada més monotema independentista? Per quant de temps? Això és el que pretenen els independentistes i la CUP, tornarà a lluitar per la unilateralitat de la República catalana? I els unionistes del PP i Cs amb el seu immobilisme constitucional, que voldran: un monotema constitucionalista?

L’única sortida és dialogar per unir i reconciliar tot el que està separat, recuperant el respecte per les idees, la negociació i l’acord. Catalunya ha de recuperar la centralitat del catalanisme polític que ens ha marcat molts anys. Els socialistes són el garant de les polítiques socials i des del catalanisme es vol construir una ambiciosa proposta de reforma constitucional.

Després de la rauxa que hem viscut els darrers dos anys, hem de fer gala del nostre seny català que sempre ens ha caracteritzat, per un costat i hem de sumar consensos no tan sols polítics, sinó empresarials, institucionals, culturals, socials, per un altre.

Hem de triar entre totes les opcions polítiques la que lluiti per trobar la resposta adequada, a l’embolic tan gros que tenim.

El consens probablement es produirà entre les posicions catalanistes i de centreesquerra. Està clar que, a hores d’ara, l’independentisme no és una opció, però l’immobilisme constitucionalista tampoc. Ara, més que mai, es tracta de sumar majories, no uns contra els altres. Aquesta serà/és la clau, la suma del seny català, el diàleg i voler reconciliar a tots els catalans.