Forces d'ocupació

No està clar quina imatge han volgut projectar des de l’estat espanyol desplegant tot el contingent de policies i guàrdies civils a Catalunya.

El que d’una manera repetitiva es nomenen «forces i cossos de la seguretat de l’estat», sense que es pugui distingir que són «forces» i quins són «cossos», tenen feines i dedicacions concretes i més o menys continuades. Que l’estat hagi desplegat milers d’efectius a Catalunya durant més de tres mesos fa pensar que, o han deixat de fer el que feien fins aleshores als seus destins habituals, o que en realitat són efectius redundants i, per tant, inútils a tots els efectes.

Que a Catalunya són innecessaris ha resultat palès recentment, quan la policia catalana, els Mossos d’Esquadra, se’n va fer càrrec de la persecució i neutralització dels terroristes que atemptaren a Barcelona i Cambrils el passat estiu amb notable eficàcia.

L’única explicació és que el destí de les forces desplaçades a Catalunya tenia un caràcter repressiu contra la mateixa població catalana.

Les actuacions violentes durant la celebració del referèndum de l’1-O, si alguna cosa van evidenciar fou l’estrepitós fracàs, primer a localitzar i requisar el material electoral, urnes i paperetes i, després, en impedir la celebració de les votacions amb eficàcia, i només que apallissant gent pacífica que volia exercir el seu legítim dret a votar.

A sobre, alguns elements de les forces van protagonitzar brots de protestes contra els seus comandaments amb una manca de disciplina intolerable en un cos armat. Sense disciplina, una força armada esdevé una banda de facinerosos, bandolers.

Unes forces mal dirigides, sense plans estratègics concrets, amb actuacions tàctiques deplorables tant en l’execució com en la retirada, només han collit que rebuig i malfiança per part de la població, com qualsevol força d’ocupació genera allà on actuï.

Els components anecdòtics inclouen la ubicació dels efectius policials a uns vaixells ferrys, amarrats als ports de Tarragona i Barcelona i que la borda d’un d’ells estigués decorada amb pintures del famós cartoon de Looney Tunes, de la Warner, especialment el pollet Tweety, traduït a la televisió espanyola com a Piolín, va acabar adjudicant als guàrdies el genèric de «piolines», amb gran alegria i escarni del personal i vergonya de les «forces d’ocupació».

Com a ciutadans lliures que hem patit la violència només podem expressar el nostre rebuig indignat. Però com a ciutadans contribuents de l’estat espanyol podem reclamar responsabilitats professionals, polítiques i, també, econòmiques de tota l’actuació, dispendi i malendreç en la utilització de recursos públics, aplicats amb un suport legal dubtós, pressupostàriament inadequat i de resultats inútils per l’objectiu suposat, si és que hi fos. En tot cas, vergonyosos.

Que l’estat hagi declarat secret d’estat les actuacions policials i les comunicacions durant l’1-O, no sembla més que un malaguanyat intent d’ocultació d’actuacions desgraciades o delinqüencials.

Ara sembla que aquests contingents policials han marxat. Continuem exigint explicacions. Però no que demanin perdó. Nos els hi perdonarem mai. El que van fer és imperdonable. I l’estat, l’últim responsable. No els volem veure mai més.