I ara, què?

Amb els mars de «tinta» i els oceans de «saliva» que ha comportat el debat polític a Catalunya els darrers anys, l’evidència és que la situació objectiva del tema comporta trobar-nos al mateix lloc que a l’inici, malgrat l’interès d’uns i altres per marcar el seu territori d’influència i la seva capacitat de suposat control de la situació; és a dir, el panorama vigent segueix amb una societat dividida, amb opcions contraposades i pendent de resoldre temes vitals per la seva consolidació com proposta de futur pels seus conciutadans i pels que veuen possibilitats de sumar-hi la seva aposta de capital o purament personal.

El desànim evident, amb justificacions diverses, depenent del lloc d’on es faci l’anàlisi, el que posa de manifest és un cansament per un model de provisionalitat que crec ha de tenir els seus límits, si no es vol posar en perill la mateixa via de consolidació d’un marc de convivència amb costos incalculables per milions de conciutadans.

La situació que avui està plantejada deixa obertes qüestions de tanta transcendència com inversions multimilionàries necessàries, tema Barcelona World, paralitzacions d’altres apostes estratègiques de tercers davant el mutisme institucional, l’alentiment de qüestions d’inversions públiques vitals, Corredor del Mediterrani, o altres que incideixen clarament sobre les infraestructures en tots els seus vessants. Però és que, a més, també ens trobem en un debat popular pendent d’una discussió política que arxiva altres discussions que haurien de ser imprescindibles per conèixer els posicionaments pràctics d’uns i altres.

Ja sé que el tema és molt complicat, amb conflictes jurídics evidents, on tothom té la seva part de raó, fins i tot, es pot traslladar a la relació personal de la gent, amb situacions poc creïbles des del seny, per exemple, perquè no puc discrepar i seguir tenint amics que no són de la meva mateixa opinió?. Per cert, no puc entendre que algú imposi el seu criteri polític per davant de l’amistat i l’entesa personal de molts anys.

Tinc amics amb pares vinculats a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, i això no pot constituir cap obstacle amb la meva relació amb ells, a no ser que estigués per sacrificar la meva entesa en funció de plantejaments ideològics, cosa que entenc rebutjable des de qualsevol idea.

Tornant a la qüestió de la precarietat política, no seria factible buscar uns mínims d’acord?, reconeixent, d’entrada, que la cosa és difícil pel propi encotillatge, de tot tipus existents, ara bé, quelcom pot pensar que seguir en la línia present, ens doni garanties d’alguna cosa, crec que la resposta ens transporta a un marc d’inestabilitat on cadascú és el centre de si mateix, no acceptant cap altra argument.

És cert que uns i altres han espremut les seves raons fins a cotes màximes, però tampoc seria aconsellable continuar per aquesta senda que ens assegura una crisi més complicada de la que puguem sospitar.

La via política és l’única viable per trobar respostes evidents, respecte a la mateixa dinàmica jurídica que existeix i a la que s’haurà de respectar, però sobre una base nova que permeti aparcar els extremismes evidents per substituir-los per altres que comportin «tocar de peus a terra», per molt que una part de la raó es pugui tenir atresorada en funció dels fets succeïts.

Crec que no s’ha de tractar de trobar guanyadors i perdedors, sinó de modificar la relació mútua en funció d’un interès general que ens afecta a tots, sense exclusions, cosa altament demostrada en actuacions de boicot que, en tot cas, han comportat negativitat compartida, aquí i allà.

Com deia a l’inici, i ara què?, bé, suposo que la solució té molts matisos i no deixarà a ningú satisfet, però moure fitxa hauria de ser el primer pas de cara a fer front, amb garanties, a un marc general que no pot deixar sota mínims la mateixa capacitat de diàleg, encara que això pugui comportar costos electorals partidistes pels actors principals que hauran d’intervenir, els agradi més o menys.