L'agrupació comarcal dels resultats del 21-D a la demarcació

Peti qui peti la terna dialèctica prou que es reflecteix, desigualment en quantitats, en els resultats electorals: una tesi independentista, cal reconèixer-ho, perquè entre l’executiu de la Generalitat, des de setembre de 2012; l’ANC, OC i el pensament únic dels mmcc públics catalans, el procés aclapara. La seva escomesa continuada ha provocat l’embranzida reactiva de l’antítesi espanyolista, amb Ciutadans com a gran protagonista exprés; en la síntesi ens situem els catalanistes inclusius – molt menys del que aspirem–, socials –sobretot des dels ajuntaments on governem i amb una obra de Govern dels dos Tripartits tapada per les trifulgues de l’elaboració de l’Estatut– i federals –més del que se’ns reconeix i menys del que volem pel que fa a distribució territorial del poder polític.

Tres espais polítics que en la demarcació representen el 49,5% (23,7 d’ERC + 21,8 de JxCat + 4% de la CUP // 31,9% (27,3 de Cs + 4,6 del PP) // 17,2 (11,8 del PSC + 5,4 dels Comuns). Desglossament per candidatures que no farem en les dades comarcals per no marejar-nos a xifres.

Al nucli de les tres comarques costaneres metropolitanes es singularitza el Tarragonès on l’antítesi espanyolista reactiva (41,2) supera la tesi independentista (36,7) desfent l’empat del 27S; on la síntesi representem la migrada però existent cinquena part general a Catalunya. Al Baix Penedès l’independentisme frega el 40%, amb una voluntat d’enterrar el procés com a únic objectiu que arriba a aquell 36,7, hi obtenim el millor resultat, un 22% els que mantindrem la tercera via; en dues versions: la de culminar la federalització el PSC; la dels Comuns i UP de mantenir l’esquer d’un referèndum acordat, que sincerament no crec estigui a l’altura dels temps de transferències de sobiranies estatals a la UE i a l’alçada d’un autogovern que no en té res de propi d’una minoria nacional oprimida –un autogovern intervingut, on es mantenen tots els directors generals de confiança d’aquells Junts pel S; un autogovern amb un pressupost de 30 milions d’euros que coincideix amb el dèficit comercial de França amb la Xina.

Al Baix Camp s’acosta en resultats l’independentisme al general català (48,2), però el depassa amb el 34,6 l’antagonisme, mentre que com baixem al 15,7%.

Fora de la terna costanera metropolitana, l’Alt Camp, i el Montsià expressen entorn el 62% d’independentisme per un 20-24% els emergits contra el Procés, mentre que el 14-15% ens correspon. A la manera del Bages.

Al Baix Ebre i la Terra l’independentisme es mou en el 66-20-12. S’emparenta amb el Gironès en distribució dels tres grans espais polítics. El cinturó interior de la Ribera, el Priorat, la Conca s’homologuen amb Osona i la Garrotxa, on l’independentisme depassa el 70%.

En les cinc comarques de la demarcació que assoleixen o superen els 2/3 de votants la suma de les tres candidatures independentistes sí que s’escau la legitimitat de força social per navegar en la tempesta de la DUI que abolí l’Estatut en tres fases 6-7 de setembre, 1-0 i 27 d’octubre: portant a la intervenció, els processos judicials –amb fugits, empresonats i sense passaport– els significats adéus (Mas, Mundó) i a una polarització social que a la demarcació suma el 80% de votants. Una polarització que segurament neix internament, dins de cadascun dels dos blocs antagònics, per la lluita per encapçalar-los: C’s ha fet el ple al 15; i Puigdemont té arguments per insistir en l’agudització de la conflictivitat desafiadora, per bé que no pels resultats a la demarcació.