«2018. Més política, menys economia?»

La situació socioeconòmica global per l’exercici que acabem de començar, mostra un panorama on les incerteses són moltes més que les previsions optimistes que, des de determinats «altaveus» se’ns volen vendre. És cert que les raons imparcials d’aquesta realitat afecten arguments de caràcter internacional de manera important, però no podem descartar els motius interns que també sumen a l’hora de condicionar arguments, en un sentit o l’altre.

Pel que fa a la dinàmica externa, les economies acostumades a «diner barat» hauran de començar a fer previsions que el cicle, pel que això respecta, comença a tocar el seu final, amb el que suposarà per molts Estats massa acostumats a «l’endeutament permanent» per fer front a les mateixes dinàmiques internes a les quals ha de donar resposta; la superació de la crisi, tantes vegades desitjada, és possible, però les dades objectives tampoc ratifiquen el desig general, per tant, en aquest punt, s’hauran de seguir fent esforços en totes les direccions per consolidar el que només és un «indici».

No podem oblidar també la conflictivitat internacional, concretada en la repetida inseguretat a l’Orient Mitjà, un cop superat el tema de l’Estat Islàmic, però amb noves complicacions, tant al mateix Estat d’Israel i veïns, com a la continuïtat de determinats règims, així com a la mateixa tensió entre Estats Àrabs ben concrets; tampoc s’ha d’oblidar tot el que comporta la falta de resposta de la Unió Europea pel que fa a la immigració; les noves dades polièdriques del govern Trump i la línia d’actuació futura de la Nova Xina, sorgida del darrer Congrés del seu partit hegemonia, que haurà de fixar una estratègia exterior amb la implementació de noves que li permetin fer front als «crits reivindicadors interns»; sense oblidar la precària situació política de la Nova Europa, post Brexit, amb dubtes permanents; o fins i tot, el model a desenvolupar en l’ordre internacional del President Putin.

És evident que tot això és important i altament influent en el nostre demà, però les conseqüències de tot tipus encara compliquen més el tema, així, la nova pujada emblemàtica del petroli, que ja s’ha vist a les darreres setmanes l’anunci al respecte, o els problemes borsaris de determinats centres de decisió molt influent, són la mostra evident de la incidència sobre l’economia de molt del que succeeix i que no es pot limitar a una pura lectura política.

Fins i tot, la inestabilitat amb determinats territoris amb «amenaces» de «guerra global», via la nuclearització del seu discurs polític són fets que no perquè ens acostumem a ells, ha de descartar-se com a part de conflictivitat als que s’ha de donar resposta.

En resum, el mirall extern és el que és, amb sinergies de negativitat evidents, que s’han de tenir en compte, sense descartar que, en tot cas, la capacitat de maniobra pels dirigents de torn, tampoc és una eina amb grans dots de conducció, especialment perquè el seu lideratge tampoc és el que podríem esperar en un món de permanent conflictivitat.

Tornant a casa nostra, les perspectives no són altament optimistes, especialment en el sentit que l’economia segueix sota mínims, per molt que es publiciti el contrari, des d’un govern massa preocupat pel missatge polític, lluny de la realitat; l’exemple de les «pensions en fallida» és un fet objectiu amb poques explicacions creïbles respecte al seu futur.

Els problemes d’incertesa electoral, amb un partit al govern sota mínims i amb greus problemes de tot ordre, comporta, a curt termini, un període de «volatilitat» en decisions fonamentals, doncs no oblidem que es troba en minoria, i els recents resultats de la consulta a Catalunya el col·loquen en una situació de precarietat evident; però és que tampoc es veu una alternativa partidista amb capacitat d’aglutinar majories consolidades, seguint instal·lats en una divisió permanent, també de caràcter electoral.

El tema català, també té la seva lectura poc optimista, doncs no es veu que el succeït comporti reconduir una situació insostenible sense una mínima entesa, que en tot cas, seria possible sense la pressió electoral, existent sobre els interlocutors, però que a hores d’ara sembla impossible.

No vull que s’entengui com pessimisme tot el que refereixo que, en tot cas, són evidències a les quals s’haurà de «llegir» també en positiu, si som capaços de reconduir, en la seva justa mesura, però el que és indubtable és que l’entorn global no està sembrat de l’optimisme que desitjaríem; sense oblidar que el pes de «les autoritats públiques» cada cop és més sota mínims i les alternatives possibles segons una resposta des de l’economia, també és orfe d’idees i projectes.

Si bé són certs els riscos, no voldria acabar sense esmentar la confiança en la mateixa societat que tantes vegades ha estat capaç de sortir-se’n, per damunt d’unes perspectives fosques com les que ens toquen assumir, entès com una esperança que no podem descartar de cap manera.