Condemna

Aquestes condemnes fantasmagòriques que presumptament es derivarien d’uns delictes inexistents són una de les grans troballes del surrealisme político-judicial espanyol, on no hi ha res impossible. Ara bé, si més no l’omnipresència d’aquest terme potser podria ajudar a millorar la pronúncia popular del terme, encara massa sovint reduïda a una simple N (condena).

El dígraf -mn- és una romanalla de temps llatins que ha perviscut en un centenar llarg de mots. N’hi ha que els pronunciem amb certa facilitat (alumne, columna, calúmnia…) i altres que ens costa més (circumnavegar, gimnàs, omnipotent); i fins i tot n’hi ha un que només saben pronunciar els lletraferits, mnemotècnia («art de desenvolupar la memòria mitjançant exercicis apropiats»), no en va és l’únic que té el dígraf a començament de mot.

Un dels que costaria de dir és el verb damnar, si no fos un cultisme inexistent a la parla oral. I en canvi damnar&fills (damnació, damnat…) resulten significatius perquè són els derivats que conserven més pura l’arrel, que no és altra que damnum. És a dir, dany. Ho destaco perquè si damnar ja és mot reservat a discursos formals, dany és directament considerat, per alguns, castellanisme. No cal dir que no és sinònim absolut de «mal» o «dolor» (no direm mai «M’he fet dany al dit»), però sí que té un camp semàntic força variat, especialment en el camp del dret. De fet, encapçala una locució que per desgràcia tots hem sentit dir mil vegades: danys i perjudicis.

En realitat les apreciacions sobre l’escaiença o no d’un mot o locució sovint responen més a criteris atzarosos que no pas científics. Perquè resulta que hi ha un parell de paraules (més les respectives derivades) que presenten les dues característiques suara esmentades: contenen el dígraf -mn- i estan íntimament relacionades amb damnar. En conseqüència, haurien de ser pràcticament unes marginades lèxiques, unes pàries. Doncs tot al contrari. Es tracta de damnificar (damnificació, damnificat…) i indemnitzar (indemnitzable, indemnització), sengles termes que formen part del paisatge verbal més quotidià.

De la qual cosa no podem fer sinó deduir un dels principis lingüístics que dec haver repetit més sovint en aquesta secció: que, pel que fa a l’aprenentatge lingüístic, el costum és el cinquanta per cent de la feina. Avesar-se a sentir una cosa és incorporar-la al propi repertori. I precisament per això m’agradaria que un dia el mot condemna se’ns esborrés del diccionari personal. O, si més no, que incorporés una accepció més recíproca que no la que té ara.