Política sense límits econòmics

Sovint parlem de la incidència de la política sobre l’economia, com un fet inapel·lable que posa de manifest que qualsevol decisió partidista té conseqüències sobre la nostra realitat de subsistència; però si s’aprofundeix en determinades dades objectives, també podem trobar que els mercats financers també incideixen sobre la política. La realitat posa de manifest que determinades decisions econòmiques, per si mateixes, també marquen l’estratègia global, més del que puguem creure, així, si una decisió purament econòmica s’implementa als mercats financers «es mouen» i això incideix directament sobre les decisions polítiques amb més transcendència de la que puguem sospitar.

És evident que el fàcil és parlar de les grans dades econòmiques com si fos un tema que quedi allunyat del nostre desenvolupament diari, oblidant que la seva incidència sobre qüestions com el deute pública, el crèdit, la distribució de renda o els serveis públics de qualitat, serà definitiva.

Podem optar per la línia demagògica de pensar que és impossible que les Administracions Públiques facin fallida o que en tot cas, el tema quan es complica té la fàcil resposta de la pujada d’impostos, però pot arribar el moment en què els «vasos comunicants», impostos versus despesa, sigui insostenible i, per tant, les respostes que puguin donar les Administracions siguin impossibles. Segurament el que esmento té fàcil resposta des d’un discurs polític, però no oblidem l’evidència de què uns països, van millors que altres i, per tant, el tema, objectivament analitzat, té uns límits evidents que no es poden superar.

El fàcil és seguir en la línia de l’endeutament públic, sempre que quelcom ens permeti trobar els diners per fer-ho, però pot arribar el moment que tot això no sigui possible. A títol d’exemple, el model vigent de Grècia, després dels discursos reivindicatius ha aterrat sobre una evidència devastadora per un país que en el seu moment va fixar tota la seva estratègia en una resposta política sense ser conscients del que podria succeir, més aviat que tard.

La discussió de la necessitat de fixar polítiques possibles, no en funció de la seva bona acollida ciutadana, sinó per la seva possible implementació, hauria de ser un fet primordial si realment no volem caure en el parany de les paraules exclusivament, a la que tan acostumats ens trobem en funció d’una realitat aliena a la qual és fàcil apuntar-se, pensant que res és impossible i, en tot cas, l’Administració ja implementarà al preu que faci falta.

També la mateixa globalització, obviada quan convé, o amb arguments de la il·lusió però fora del seny exigible als gestors públics, és un fet que no es pot oblidar a l’hora de veure el nostre demà.

Pensar que la política no està lligada a l’economia és una temeritat que practiquen de manera repetitiva opcions partidistes de tots els colors, per tant, meditar sobre els ingressos i les despeses hauria de ser un fet vital si realment el que es vol és gestionar el que és de tots amb garantia d’èxit. Segurament els desequilibris socials són reconduïbles si les coses es fan en funció de la seva sostenibilitat financera i no sobre «il·lusions» fora de lloc.

No crec possible governar sense explicar el que passa, encara que a vegades sigui difícil de comprendre o no agradi a la gent, però el que sí que és inviable és seguir instal·lats en la línia de la despesa descontrolada que ens situa en el model on la «publicitat» substitueix a la realitat per amagar el que és impossible de mantenir.