Un any nou una mica vell

Quan pensem en les tasques pendents que la ciutat de Tarragona té per a aquest 2018 que comença, no podem evitar la sensació que aquest any nou sembla vell. Fa molt de temps que hem perdut l’habilitat de fer els deures, i així és com se’ns va acumulant la feina endarrerida.

De tant en tant se succeeixen «novetats» sobre els Jocs Mediterranis, com ara la visita del ministre Méndez de Vigo, sempre carregades d’optimisme i de confiança, mentre el cert és que no falten cinc mesos per a aquests jocs, sinó que en sobren set. S’havien de fer l’estiu passat, i es van ajornar perquè les obres no estaven acabades i no s’havia resolt el finançament. Ara, veiem que el finançament que queda per cobrir depèn dels pressupostos de l’Estat per a 2018, que ni estan aprovats ni sembla que es puguin tirar endavant a curt termini. La incertesa que patim, doncs, no és cosa nova. La coneixem de fa temps, i fa cara que ens vulgui acompanyar fins a l’últim dia. I tot perquè l’Ajuntament no va ser capaç de prendre una decisió valenta quan calia.

Es facin o no, aquests jocs, algun equipament esportiu quedarà. I com el gestionarem, aleshores? Perquè aquestes instal·lacions són cares de mantenir. L’equip de govern no ha amagat una certa disposició a encarregar-ne el funcionament a una empresa privada, i aleshores ens trobarem que tot els esforços que, de grat o per força, han fet les diverses administracions, serviran perquè algú en faci negoci. Aquesta polèmica, sí, va esclatar l’any passat, però com sol passar aquí encara no s’ha resolt.

Com no s’han resolt moltes qüestions vinculades al desenvolupament del Pla Urbanístic, el POUM, la més notable de les quals és la construcció d’un nou barri a la Budellera. A proposta del nostre grup, l’Ajuntament va acordar la reactivació del Consell Assessor de Territori, com a fòrum per tractar tots els problemes relacionats amb el desenvolupament de les construccions a la ciutat. Però encara no s’ha constituït ni s’ha reunit, acumulant retards als retards.

No veiem tampoc cap reacció del govern municipal a la preocupant notícia que l’entrada en funcionament de la variant Vandellós-Vila-seca-Perafort comportarà el desmantellament de l’actual via de la costa Tarragona-Salou Cambrils i no la seva conversió progressiva en tren-tramvia, com s’havia anunciat, una pèrdua irreversible que comprometria la mobilitat del tot el Camp de Tarragona, i que coincideix amb altres pèrdues com la desaparició dels trens de llarg recorregut de l’estació urbana de Tarragona, les limitacions al trànsit entre Tarragona i Sant Vicenç a causa de les obres d’instal·lació del tercer fil, la negativa de la Generalitat a plantejar un enllaç directe d’altra velocitat entre les estacions urbanes del Camp de Tarragona i l’àrea metropolitana de Barcelona... un panorama terrible que hauria de disparar totes les alarmes.

I com a súmmum de la incertesa, tenim la qüestió del model sanitari. No sabem, perquè ningú no ens ho ha volgut dir, quins plans tenen per a Tarragona els responsables d’aquest sector, crucial per a la vida de la població. Quin paper li reserven al sector públic i quin al privat, si és que aquest darrer n’ha de tenir cap. I no veiem a l’Ajuntament advocar cada dia en favor dels interessos de la ciutadania.

Com aquests exemples en podríem posar molts més. Ens agradaria comptar amb un pla d’accessibilitat universal, perquè tothom pugui accedir als espais, serveis i productes en igualtat de condicions, sense barreres de cap tipus. També voldríem veure enllestida l’aplicació del pla de mobilitat, que existeix però està subjecte gairebé sempre a polèmica. La llista de coses pendents es pot fer interminable.

Hem encetat l’any nou, doncs, però encara no hem sabut iniciar una vida nova, i l’equip de govern continua en fora de joc, sense marcar unes prioritats clares i un horitzó als ciutadans i les ciutadanes.