Proclamació

Gairebé com si se m’hagués encomanat, la redacció d’aquest article ha experimentat el mateix efecte temporal que el mot que li dona lloc: estava previst (i embastat) per a l’última setmana de setembre però va quedar suspès fins a nova data. Això sí, jo he estat més ràpìd que el president i el reprenc avui, no fos cas que se m’acabessin avançant.

Tal vegada a algun amable lector li faria el pes que comencés proposant el joc de l’etimologia, perquè avui sembla fàcil. I no s’equivocaria: proclamar és un derivat del verb clamar (afegint un simple prefix). Però no; el que val la pena destacar d’aquest terme és una peculiaritat amb què diria que fins avui no ens havíem trobat mai: tots els derivats de la matriu són termes d’ús corrent, excepte… la matriu mateixa. M’explico (per ordre alfabètic).

Aclamar forma part del llenguatge quotidià, perquè tant aclamem la brillant interpretació d’un cantant d’òpera com la genialitat d’un jugador que resol el partit; clam, si bé no està incorporat al repertori de cada dia, resulta d’allò més familiar perquè «tot el camp és un clam», i amb això està tot dit. Fins i tot té un sinònim, clamor, d’ús relativament corrent; declamar pertany al camp semàntic del teatre, i és paraula vivíssima, sobretot d’ençà que en Josep Mª Flotats ens hi va avesar; exclamar és d’ús general, així com exclamació, i no necessiten més explicacions; ara vindrien proclamar i proclamació, i encara hi podríem afegir proclama, un substantiu una mica culte ma non troppo; finalment, a reclamar i reclamació tampoc els calen presentació.

I en canvi, el pare d’aquesta família, si voleu no especialment extensa però deunidoret (comptant totes les generacions sumen una trentena de derivats), clamar, és d’ús ben minoritari. De fet, si m’estrenyeu, jo diria que només se sent en aquella locució que fa «clamar en el desert». Cosa que vol dir que en realitat se sent ben poc, perquè la fraseologia, ja ho hem dit moltes vegades (locucions incloses), és un dels camps en què la globalització mediàtica està causant més estralls.

Així les coses, no sé gaire com interpel·lar aquesta família perquè ens ajudi a resoldre el dilema que ens corseca: quan faran la proclamació? M’haureu d’excusar que, per una vegada, la boleta màgica de la lingüística recreativa estigui fosa. Deu ser, ja us ho deia, que s’ha encomanat de la política.