Pregunta-li a Paxton!

Joseph Paxton ja des de la seva joventut va destacar pel seu talent, va ser jardiner en cap amb tan sols 20 anys del Duc de Devonshire a Chatsworth, un dels jardins més selecte i luxós de l’Anglaterra del s. XIX. Va viure entre 1803 i 1855, va ser il·lustrador, naturalista, paisatgista i autodidacta, en la seva prolífica carrera també va dirigir el Daily News i Charles Dickens, per un temps curt, va ser el seu editor.

En 1851, amb motiu de la Gran Exposició Universal de Londres, va erigir a Hyde Park el Crystal Palace, un hivernacle descomunal de ferro i vidre fet per impressionar a la resta de països. Al concurs que es va convocar per aquest esdeveniment, es van presentar 245 dissenys que van ser desestimats per la seva falta de viabilitat, ja que la construcció havia d’estar llesta en 10 mesos i amb un pressupost reduït. Paxton va presentar el seu disseny fora de termini al Building Commitee of the Royal Comission for the Great Exhibition of the Works of Industry of All Nations. El disseny era portentós alhora que innovador. Un palau de ferro i vidre, que ocupava 7 Hectàrees i mitja de terreny! Un camp de futbol, en general, té 0,75 hectàrees, així que facin el càlcul! La construcció va durar aproximadament 8 mesos i va costar al voltant de 80.000 llibres.

Paxton no era arquitecte, ja ho hem explicat, però havia experimentat amb aquests materials en la construcció d’un gran hivernacle a Chatsworth House pel Duc de Devonshire, per exemple.

L’èxit de la seva proesa radica en l’enginy que va mostrar en plantejar un edifici industrial transparent! Definit per la seva manera de construir-se i la tipologia.

Com ja saben, l’enginy és aquesta valorada capacitat en els nostres dies per associar idees de manera nova o inventar solucions originals als problemes als quals ens enfrontem. Si parlem d’arquitectura, podem parlar d’enginy o de creativitat, jo prefereixo la creativitat. Si bé és cert que en les millors obres d’arquitectura la creativitat va acompanyada necessàriament de rigor.

El Crystal Palace s’havia de construir ràpidament, i el nostre protagonista va escollir una solució en part prefabricada, molt innovadora per l’època.

Aleshores ja era possible a Anglaterra fabricar la làmina de vidre i també elements iguals de ferro colat, a baix preu, que es muntaven mitjançant la repetició del mateix mòdul constructiu.

Paxton va plantejar una solució, pionera llavors, en l’ús nous materials i en la seva manera de conformar-los, així com en la resolució d’aspectes com la ventilació de l’edifici i la recollida de l’aigua de pluja. Va fer una lectura davant la Societat de les Arts on explicava la raó de ser de l’edifici i el van aclamar, tot i que el Comitè recelava amb l’ús «excessiu» de materials volàtils.

En relació al context, a Anglaterra en aquells dies havien suprimit l’impost a les finestres, un gravamen a l’aire i la llum digne dels dies que vivim! I també l’impost al cristall perquè ja es podia fabricar vidre en làmina, és a dir industrialment.

Avui dia tenim bells exemples d’aquesta arquitectura de ferro i vidre del s. XIX com estacions, hivernacles, mercats i pavellons. Al s. XX l’arquitectura funcionalista, els gratacels del Moviment Modern o l’arquitectura de Mies Van der Rohe són també exponents i evolució d’aquesta arquitectura de ferro i vidre.

Si parlem d’art destacar, la composició clàssica de l’edifici que constava un passadís principal de 600m de llarg, que en el punt mitjà estava coronat perpendicularment per una gegantesca volta. El seu valor èpic a causa de les dimensions. La seva transparència que evocava un aparador a gran escala.

Aquest caràcter eteri, intangible que li atorgava la gran quantitat de llum que deixava passar el vidre a aquest enorme espai.

Sobre el moment, el Crystal Palace va ser l’edifici més gran construït durant el temps que va estar dret. Va saber representar bé aquesta grandesa anhelada que representava la Gran Exposició Universal de Londres. Però en finalitzar la Gran Exposició es va traslladar a Sydenham, va resistir fortes tempestes i el 1936 es va incendiar.

Diguem que l’enginy, el treball i el moment adequat, poden propiciar heroïcitats, tenim l’exemple del gran hivernacle de Joseph Paxton per a la Gran exposició Universal de Londres de 1851.

Així que sobre els nostres problemes, sempre podrem assumir la frase que es va fer cèlebre en aquella Anglaterra del s. XIX que davant els problemes de difícil solució deien: «Pregunta-li a Paxton!».