A Clara Campoamor, in memoriam

«Les dones no podeu votar perquè teniu un innat caràcter histèric.» O bé «només podreu fer-ho a partir dels 45 anys que és quan amb la menopàusia tindreu la suficient serenitat d’esperit com per poder votar amb una mica de criteri.» Són només algunes de les barbaritats que es poden llegir en el diari de sessions del Congrés durant el debat parlamentari que les Corts constituents de la República van dedicar a permetre o no el sufragi de les dones. Unes paraules indignes i barroeres que anaven dirigides a una única dona, l’única entre més de 450 diputats, que defensava el dret a vot femení. Una dona valenta, honesta i progressista però sobretot una dona conseqüent: Clara Campoamor.

Una dona que, com tantes de nosaltres, no ho va tenir mai fàcil. Orfe des de la infantesa va haver de deixar l’escola de ben petita per guanyar-se la vida en múltiples treballs. Tenaç va aconseguir sent ja major d’edat completar el batxillerat, estudiar Dret i obrir un bufet d’advocats on defensava molts casos de dones víctimes de la violència masclista de l’època, desemparades davant la permissivitat, per dir-ho suament, amb la que els tribunals de l’època jutjaven la discriminació que moltes dones patien a mans dels seus marits.

Clara Campoamor va ser una lluitadora en la noble causa de la igualtat de drets polítics al nostre país. Com a diputada a les Corts Constituents de la República, el 1931, es va deixar la pell defensant la igualtat real entre homes i dones a la nostra societat.

Començant per un pilar bàsic: el dret al vot. En un memorable debat al Parlament va defensar la necessitat de legalitzar el vot femení i fer-ho amb caràcter immediat. «Com podeu defensar una democràcia plena deixant fóra del vot a més de la meitat de la ciutadania?» va preguntar als parlamentaris. Davant de tanta incomprensió i falsos clixés apriorístics també va afirmar que deixar la dona al marge del dret a sufragi era «un error històric que no tindríeu suficient temps de plorar».

La seva eloqüència i la fermesa democràtica dels seus arguments va convèncer la Cambra que va votar a favor de permetre el dret de les dones a votar a les eleccions, una fita històrica en un país on el patriarcat masclista havia fet tant mal a la igualtat de gènere. Un fita que no s’hagués aconseguit sense el treball incansable i persuasiu de Clara Campoamor Rodríguez. El compromís de la Clara no va acabar aquí. Va seguir lluitant políticament per ampliar la llei del divorci, prohibir la prostitució o eliminar el tracte discriminatòria que rebien les dones, per exemple, en l’àmbit de la docència o de l’activitat professional. Les socialistes, en el 130è aniversari del naixement de Clara Campoamor, volem reivindicar el seu llegat (injustament oblidat), homenatjar el seu compromís i renovar la seva lluita perquè malgrat els avenços innegables que hem guanyat aquestes darreres dècades encara hi ha molt camí per recórrer fins assolir la necessària igualtat real entre homes i dones a la nostra societat.

Aquí i ara, a les comarques tarragonines, actualment les dones cobrem de mitjana 7.000 euros anuals menys que els homes per fer la mateixa feina. Aquesta desigualtat salarial és intolerable i una vergonya col·lectiva.

Reprenem la lluita contra la injustícia amb el vigor que va demostrar Clara Campoamor. Impulsem ja mateix, com ha anunciat el grup socialista, una llei d’igualat salarial i laboral que exigeixi a les empreses que presentin un quadre de transparència de sous per a què les dones coneguem la discriminació de la que som objecte i la puguem denunciar. A mateixa feina, a mateixa responsabilitat, mateix salari. És que és penós que haguem de defensar quelcom tan elemental!

Igual com Clara Campoamor va dignificar la Cambra aixecant-se per denunciar la insensatesa dels paradigmes masclistes el 1931 com a socialista espero i desitjo que una diputada alci ara la seva veu en nom de totes les dones per contestar les paraules indignes del líder del PP, Mariano Rajoy, quan respon «no hay que meterse en esto» en ser preguntat sobre les desigualtats salarials entre homes i dones a la societat espanyola. «No hay que meterse en esto», senyor Rajoy? Doncs hem de fer-ho i fins al fons perquè igual com el 1931 avui dia la lluita de les dones també és la lluita per la democràcia plena. Ni més ni menys.