L'error d'elaborar l'Estatut de 2006, segons Amat i Coscubiela

És una tesi compartida per dos recentíssims assaigs dels quals mereixen relectures i apunts: el del filòleg i escriptor Jordi Amat (1978) a La confabulació dels irresponsables (nous Quaderns Anagrama) i el de l’advocat, sindicalista, professor i parlamentari Joan Coscubiela ( 1954) a Empantanados. Una alternativa federal al soviet carlista (Península Atalaya).

Jordi Amat ja al primer capítol de «presentació» ressuscita una conferència del llavors immaculat president Pujol, dos mesos després del pacte del Majèstic de governabilitat amb el PP d’Aznar: 1 de juliol de 1996, a «l’àgora emblemàtica» del madrileny Club Siglo XXI. «Abriríamos un proceso de consecuencias inciertas», si arribéssim a plantejar una posible reforma de l’Estatut. Ja al capítol central del «nus» així de crític és amb el criteri signat al Pacte del Tinell, constitutiu del tripartit el 14 de desembre de 2003, el qual «explicitava que l’aprofitament en l’autogovern s’aconseguiria mitjançant la reforma d’un Estatut». Llegim, sis plau, la radical l’estirada d’orelles de Jordi Amat –biògraf, alhora, de Ramon Trias Fargas i de Josep Benet: «Després d’anys d’intentar-ho, quan es va produir l’alternança a la Generalitat, en lloc de privilegiar el perfeccionament en la governança de l’administració autonòmica o fer una revisió crítica del costat fosc del pujolisme, els partits de la nova coalició governant van fixar l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia com a objectiu bàsic de la legislatura.

Aquella decisió va tenir un preu: la possibilitat que els esquerres catalanistes proposessin una alternativa a la cultura del nacionalisme pujolista va quedar malbaratada al llarg del procés d’elaboració de l’Estatut». I, més endavant. «Ningú o gairebé ningú surt ben parat del procés de reforma. Paradoxalment qui en sortiria més perjudicat serien els socialistes. Els socialistes catalans, però també els espanyols». En puc donar sentit testimoni...

Dins d’aquest procés estatutari, dues dates més del tot transcendentals: 18 de febrer de 2006 i novembre de 2007, més que embrionàries del procés i del tot anteriors a les del 2010 que per Amat suposen «la liposucció, hackejat per dues crisis encavalcades» de l’espai social/electoral socialista: la crisi territorial, amb la sentència del TC del 28 de juny de 2010, més la crisi social, amb les mesures d’austeritat de Zapatero anunciades el 12 de maig al Congrés, afegeixo: mai no explicades per TV en compareixença nocturna especial, sí, anys després amb detall justificats al llibre El dilema.

A mitjans de febrer de 2006, quan l’Estatut havia entrat ben poc abans a tràmit del Congrés (2 de desembre de 2005) es manifesta multitudinàriament la llavors naixent Plataforma pel Dret a Decidir; amb el lema Som una nació i tenim dret a decidir. ERC hi donà suport formal, com a únic partit. L’altre, no s’hi començaria a afegir explícitament fins novembre de 2007, quan Artur Mas dicta una conferència que capgira els lemes propis: «Allà on es parlava d’autonomia o d’autogovern hem de parlar (a partir d’ara) de dret a decidir per nosaltres mateixos en allò que ens és propi». Jordi Amat ens ho escriu clar i català: «El centre catalanista volia pilotar el procés» (i retenim-ne la data, ben prematura).

Per acabar de reblar la mala maror prèvia a l’estigmatitzada sentència del TC, ens recorda que els vots negatius, compartits en el referèndum del 18 de juny de 2006, van suposar «una pinça entre PP i ERC (que) va minar l’espai de negociació que s’havia establert entre els reformistes catalans i espanyols en la transició». I valorant els migrats resultats: «El projecte no havia il·lusionat la gent i la societat hi va responent amb una indiferència fastiguejada». Potser caldria preguntar-se si la posada en marxa efectiva de l’Estatut no estar delmada per una legitimitat massa fràgil.

Amb les citacions i les dates inicials indicatives del «dret a decidir» penso que resta demostrat el principal propòsit de Jordi Amat en el que ell anomena pamflet: «Repensar un tòpic. D’una manera acrítica s’ha assumit que la sentència del TC contra l’Estatut d’Autonomia va ser el punt d’inflexió que va fer mutar políticament el corrent central de la ciutadania a Catalunya». Com ens ha fet recular en el temps...

Joan Coscubiela, una trajectòria de saga sindicalista, magnífic portaveu parlamentari tant al Congrés com a la darrera legislatura al Parlament, ens ofereix una crònica-assaig del qual fan història perquè n’és honradíssim i lúcid protagonista. He de reconèixer que quan rememora i recomana l’Assemblea de Catalunya (AdC), on vaig formar-me, sempre a Tarragona el 1976, m’ha guanyat el cor: «Que diferente hubiera sido todo si los dirigentes independentistas hubieran seguido la cultura política de la Asamblea de Cataluña. Andar el máximo de personas juntas, durante el máximo de tiempo, con el máximo de reivindicaciones compartidas». «No se avanza más cuando los que tienen prisa aceleran, sino cuando todos avanzamos juntos». Aquella AdC de manifestacions il·legals, perseguides per la Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia.

Sobre el segon, el de 2006-2010 es pregunta, ja a la sortida del llibre ¿Cometió un error Maragall?. I es respon Coscubiela, després de reconèixer que li donà suport com a secretari general de CCOO: «Hace tiempo que llegué a la conclusión de que en aquella iniciativa se condensaron diversos errores». «Desde la perspectiva del Tripartito fue un error situar de entrada el eje de acción de gobierno en la reforma estatutària en vez de poner en marcha un proyecto alternativo en clave social (...) Desde aquel momento, el conflicto nacional ha tenido un papel de eucaliptus político en Cataluña. Ha ocupado todo el espacio, secando el terreno de la politica catalana, incluso el conflicto social. (...) El predominio del conflicto nacional puede seguir siendo un impedimento insalvable para construir una alternativa de izquierdas en Cataluña». A escala general espanyola. «Un proyecto de casi reforma, o al menos relectura ámplia de la Constitución, hecho sin el consenso necesario y contra el gran partido de la oposición, en una país que ha hecho del agravio comparativo el motor de la història (del nostre Estat autonòmic), era una operación de alto riesgo».

I vet aquí que Coscubiela acaba on comença Amat, recordant «la cantidad de veces que Jordi Pujol se había manifestado en contra de abrir esta vía, advirtiendo de los riesgos que ello comportaba y de la posibilidad de que tuviera un efecto bumerang». Errors encetats en l’elaboració del nostre segon Estatut que hem d’evitar en l’actual busca de solucions: «Tres errores en uno: intentar reformas sistèmicas que lo tocan todo, querer reformar para siempre y no para un período limitado, y pretender reformas sin gran acuerdos». I per això Joan Coscubiela ens proposa «microsoluciones (que) deben girar alrededorde estos ejes: realizar un diagnóstico alternativo y crítico de estos cuarenta años; aprovechar los màrgenes de acuerdo que ofrece la reforma del sistema de financiación autonómico; apostar por una reforma constitucional que permita construir un Estado federal asimétrico; dar un mayor protagonismo ideológico y político al conflicto social, especialmente al factor trabajo; apostar nítidamente por la Unión Europea como espacio político territorial en el que reconstruir la sobirania de la ciudadanía frente a los mercados». Ho transcric, com a socialista, amb plena consciència que les seves propostes com a humil «explorador» en lloc de megalòman «chaman» (manlleus a Víctor Lapuente) vertebren les confluències de les esquerres, seguint la màxima prou escrita en majúscules pel que fou portaveu de Izquierda Plural i Catalunya Sí que Pot. «Política: l’art del possible más la virtut de la renúncia».

No cal dir que aquesta casa de cites, amb tota conformitat desgranades, volen convidar a la compra, lectura i debats de cadascun dels essencials llibres presentants de bon començament. Com a activisme de la formació...