Els ingressos de futbol

El repartiment dels drets televisius en el món del futbol professional, és un fet que objectivament comporta la mateixa definició de l’existència de determinats Clubs amb pressupostos astronòmics i altres que solament lluiten per la seva supervivència, fonamentada en la sort i l’encert puntual a l’hora de descobrir «futures estrelles» que poden entrar en els mercats de compra i venda, a l’hora de poder equilibrar els seus pressupostos.

Crec que tots som conscients que el lideratge futbolístic es basa en el potencial econòmic que existeix darrere de cada opció esportiva i que suposa que finalment sempre siguin els mateixos els que controlen els grans títols, amb el que això suposa al parlar d’un esport on la realitat objectiva converteix la competició en una escala d’objectius en funció del potencial pressupostari.

Les darreres noves amb fixatges fora de qualsevol mesura lògica són un exemple que el tema s’està assentant i, el que és més greu, s’accepta com una lògica inqüestionable a l’hora de configurar uns campionats on pràcticament, d’entrada, ja es coneix els que finalment es disputaran els lideratges, malgrat sorpreses cada cop més impossibles que reals.

Tornant a la distribució econòmica, ressalta que entre Madrid i Barça es reparteixen el 25% de tot el pressupost de prop d’1.250.000 d’euros, a repartir entre 20 equips que, en tot cas, a l’hora de competir, estarien en les mateixes condicions que els líders «econòmics» referits; però és que a més, els prop de 140.000.000 d’euros que reben els dos grans, queda a anys llum del que percebrà el Leganés, que no arribarà als 40.000.000 d’euros, és a dir, pràcticament quatre vegades menys.

Si a més anem al que són els mercats internacionals, el debat encara és més complicat, amb evidències noves com els Clubs Estat, cas del primer equip de la capital de França, o el potencial econòmic dels clubs anglesos que deixen les percepcions de la majoria de Clubs Europeus sota mínims, inclòs pel que fa als d’Espanya i Itàlia.

Certament el tema donaria per discutir també d’altres variables de tot ordre, però no oblidem un altre tema que s’ha consolidat els darrers anys com és l’entrada «d’empresaris o grups empresarial» que a més de fer una aposta esportiva busquen uns resultats econòmics en funció de la seva inversió i, aquest que és un tema complicat «de llegir», és un fet que comença a consolidar-se a moltes lligues Europees, tant de primer com de segon nivell.

En definitiva i, com en tantes altres qüestions, finalment ens veurem abocats a l’exemple americà de l’NBA, on la dinàmica econòmica prioritza qualsevol qüestió com peça de referència a l’hora de configurar unes competicions atractives pels seguidors. Segurament el canvi que queda per conquerir objectius que garanteixen el futur de les competicions serà molt complicat, però no estaria de més valorar tots els extrems del tema, no sigui que finalment algú pugui pensar en qüestions que l’expert queda relegat a un segon pla.

Qüestions objectives com la baixa d’assistents als estadis que es produeix al nostre futbol, és un fet a estudiar per trobar les sortides necessàries, com en el seu moment va fer la lliga anglesa, que pràcticament a l’inici de la competició té garantida la venda de totes les localitats i, per tant, el canvi de model que s’està donant exigirà als responsables de la lliga saber trobar les respostes adients.

Finalment, no voldria aquí oblidar el que suposa tot això pels «equips de plata», que també es veuen immersos en el professionalisme i que malgrat tot, fan que la seva lliga sigui «super-igualitària» i amb diferències entre uns i altres inapreciables, el que suposa una competició molt atractiva; segurament la raó fonamental és el mateix equilibri pressupostari, per tant, la lectura al respecte l’entenc com positiva, si bé ja sé que això no és exportable a la 1a Divisió, on com he posat de manifest, el pes econòmic és molt definitiu, malgrat situacions puntuals.

L’opció per un repartiment equitatiu dels drets televisius, hauria de ser un objectiu, a curt termini, si no es vol limitar la competició a objectius seleccionats d’entrada en funció d’una capacitat pressupostaria que condiciona que «els millors» sempre siguin els mateixos equips.