Unificació fiscal a Europa

Ara que sembla que la Unió Europea no passa pels seus millors moments, tema Brexit, Polònia i altres, s’ha plantejat un tema que pot ser molt interessant si els governs estatals són capaços de reduir el seu «poder» en un tema tan complicat com és la unificació fiscal en impostos ben concrets.

Ja sé que la pèrdua de sobirania és un «tabú» que costa tractar pels líders europeus, que s’omplen la boca «d’amor a Europa» però que no volen perdre competències a cap preu, ara bé, no estaria de més una reflexió al respecte si per un cop es vol passat dels grans discursos a una autèntica «unió» de fet.

L’exemple en un tipus impositiu, tan emblemàtic com l’IVA, on el seu tipus general pot passa del 19% que es paga a Alemanya, al 27% que es grava a Hongria, és un fet objectiu de difícil entesa en aquell anhel de buscar una unitat fiscal necessària i urgent, malgrat les evidències particulars que tota dinàmica legislativa comporta per la mateixa idiosincràsia de cada país.

D’acord amb tot l’anterior, crec que la notícia que la Comissió Europea ha plantejat a principis d’any una reforma de «l’Impost sobre el Valor Afegit», és una bona nova si realment el que es vol és simplificar la dinàmica reglamentària per les petites i mitjanes empreses, parlant-se fins i tot de l’exempció de l’impost per aquelles opcions empresarials amb ingressos de menys de 100.000  euros.

La nova dinàmica fiscal que es debat és un fet que segurament no ha tingut la transcendència que la qüestió posa sobre la taula de debat, perquè realment seria un primer pas per buscar aquest acord comunitari previ per seguir aprofundint en altres variables també molt importants si realment es «vol fer» una autèntica Unió Europea amb respostes conjuntes a tota la realitat de conflicte que ens ve a sobre.

La voracitat fiscal dels Estats, bàsica per fer front a autèntiques «prefallides» públiques, amb un sobre endeutament insostenible, fa que el tema dels ingressos públics siguin un punt de discussió complicat i molt polièdric a l’hora de la seva implementació posterior, però no estaria de més que per part de les grans opcions partidistes es fos capaç de posar aquest apartat en el debat general, com un fet en què s’haurien de prendre decisions urgents per garantir determinats pagaments de futur, en perill evident, malgrat l’interès per «amagar» la seva transcendència com el tema de la viabilitat de les pensions.

Tornant al tema europeu i la fiscalitat conjunta de tots els membres, és cert que «unificar» és complicat per la mateixa singularitat dels Estats i les seves evidències financeres tant públiques com privades, però entenc que començar a parlar de tot això, és una bona nova que no hauria de caure en l’oblit pels mateixos interessos polítics puntuals dels diferents «líders», sinó que hauria de constituir un objectiu de data fixa.

Optar per seguir en una Europa buida de continguts, en la que hauria de ser la mateixa capacitat conjunta d’exercir el poder, crec que no podria ser de rebut i ens condemnaria a tots a continuar en una virtualitat evident, on cadascú fa la seva en funció dels seus particulars interessos, només buscant el suport comunitari en funció del particularisme avantatgista puntual.