Que ningú es precipiti: No parlaré de política. No hi entenc. Tampoc m’agradaria passar a la fama per un article d’opinió que pugui ser mal interpretat. Això ja ho deixo a altres periodistes més veterans i savis que jo.
Un dia li vaig dir a la meva àvia que era «rojo». Va estar una setmana resant-li a Sant Martí de Porres i senyant-se per casa. Si ara li dic que sóc de la CUP, probablement carregui amb una creu de 100 quilos i se’n vagi de genolls al Loreto plorant.
No, no vaig votar a la CUP, però sóc fan de la Laia Estrada. Em sembla una noia compromesa i amb uns principis molt més sòlids que els meus. De fet, jo no en tinc. Em passaria hores escoltant els seus discursos. Veig en la seva mirada una barreja de netedat, senzillesa i entrega. Herència del seu pare, segur, gran lluitador dels drets de l’obrer. Acabo de llevar-me i m’he posat la mà al cor, però vostès no ho veuen. Al cor, bromistes, no a la cartera.
Però, el destí ha volgut que coincideixi amb una persona que ha fet que l’Estrada ocupi un segon lloc a la meva llibreta d’autògrafs. He conegut a la fiscal del cas Bershka. No hi ha al món persona més sincera, senzilla i amable. Així que he tret el pòster de la Laia de la meva habitació amb llàgrimes als ulls –estava al costat del Che i Chiquito– i he posat el de la representant del Ministeri Públic. D’Albacete, la noia, bona gent. Crec que si traguéssim codis penals del mig, passaria com amb la Soraya i el Junqueras, serien bones amigues.
Crec que era Machín qui cantava allò de què no es poden estimar dues persones alhora i no estar boig. Doncs crec que he d’anar al psicòleg.