Sóc pobre. Sí, és una confessió que els faig, perquè ja hi ha confiança. L’altra realitat és que sóc de Jerez de la Frontera. Vaig venir d’Andalusia buscant el somni americà en aquells temps en què podies pagar la llum i hi havia treball. Jo era un xarnego feliç. Es portava molt aquest estil. A l’Orfeó Reusenc em van donar quatre retocs i ja vaig passar a ser independentista. Res, van ser quatre tardes i dues cintes de Lluís Llach. El 1992 em va mosquejar l’AVE Madrid-Sevilla. «¡Hombre, es por la Expo!» Les Olimpíades a Barcelona eren una fira de poble i no valia la pena muntar un Tren Payá. Quan jo deia que a Reus teníem una base aèria (com la del Fabra, sense avions) els meus cosins ja anaven de Jerez a Londres en mode avió. Però jo estava a la Catalunya pròspera i rica. I ells no. Que es fotin!
Mentre gaudia de les carreres de Calafat, anunciaven que a Jerez farien la Fórmula 1. Si jo tenia un walkman, el meu tiet –cambrer a la base americana de Rota– ja anava amb MP3. Vaig arribar a la conclusió que alguna cosa passava. Però, ens queixem de vici. Que tampoc estem tan malament!
El Corte Inglés el van tenir ells abans i Ikea fa nou anys obren cada matí. Aquí, encara corre el rumor que un amic del cosí del meu cunyat ha sentit que un veí li ha dit que ja han demanat el permís. Però... ai, amic! I la muralla de Tàrraco? «Nosotros tenemos las ruinas de Carissa Aurelia». I el vi del Priorat i el Penedès? «Jerez es el sinónimo del vino».
Llavors he contraatacat fort: «Nosaltres tindrem una passarel·la que unirà el Balcó del Mediterrani amb la platja del Miracle». Silenci. Aquí sí, aquí sí que els he deixat planxats.