Tinc un amic que es diu Antonio. Ell no té la síndrome de Peter Pan... Ell és Peter Pan.
Té 90 anys i el metge li ha dit que, si segueix bussejant a quatre metres per agafar pops, es busqui una altra consulta. Mai contesta al mòbil. Quan no està a Canàries, va en avió, està a Andorra o tocant la bateria. Sí, he dit la bateria. Sí, he dit 90 anys.
L’última vegada que he parlat amb ell ha estat perquè volia que fes una dedicatòria romàntica en un llibre per a una veïna que li agrada. Li pregunto quina edat té la Julieta, esperant sentir de 73 cap amunt, i em contesta que 27. «Està casada, però el seu marit és molt lleig». Li dic que vagi amb compte, que un mastegot a la seva edat és pitjor que un gintònic de ratafia. Quan he pronunciat la «seva edat» ell m’ha fet la mateixa cara que «M punto» llegint les Bases de Manresa.
La història de l’Antonio és bonica. Era guàrdia civil quan es va enamorar d’una noia de Vic. El sogre li va dir que o deixava el «Cuerpo» o no tocaria el cos. Així que va penjar el tricorni.
Antonio està afligit aquests dies perquè, quan es reuneix amb els jubilats, li diuen que, si arriba la independència, es quedarà sense pensió. Està preocupat perquè ell és jove i veu el seu futur perillar amb la baixada del poder adquisitiu.
Jo l’animo que es mobilitzi, que protesti i que no faci cas d’aquesta cultura de la por que està creant el barbes.
Torno a casa sentint la ràdio al cotxe. Albert Om parla amb el nét d’un habitual del Festival Sonar que no es va perdre ni una edició des dels 94 als 100 anys. Beneïda joventut!