L'autodescrèdit

L’escàndol sexual de membres d’una organització humanitària a Haití el passat 2010, posa en entredit la credibilitat de milers de persones que des d’una solidaritat indiscutible fan una tasca social, fora de dubte, en territoris on la lògica es troba aparcada i on només organitzacions socials poden aportar solucions, que els governs dels diferents estats, no volen o poden portar a terme.

No crec que sigui possible fer una crítica a les «organitzacions governamentals» en funció d’una «fallida» com l’esmentada, però sí molt més sobre la feina que fan aquestes iniciatives no públiques per garantir la seva fiabilitat a tots els nivells.

El descrèdit que comporta la nova esmentada és una anècdota que no pot posar en dubte la feina que es fa, si no volem caure en un auto descrèdit que, en tot cas, no beneficia a ningú, ben segur que el tema té moltes variables de tot ordre però el que no hauria de constituir és una excusa per criminalitzar als milers de voluntaris que en la seva aposta personal fem el millor per molta gent orfe de quasi tot, en països del tercer món a vegades molt propers al «primer».

No entenc l’ètica d’aquells que s’apunten gratuïtament a la desqualificació en general de les organitzacions referides, i en tot cas, tampoc donen alternatives al seu treball, però crec que si seria el moment per donar la màxima publicitat a tot el que fan per posar en evidència a uns poders públics que massa vegades, per conjuntures que no s’arriben a entendre, deixen de costat l’obligació de col·laboració amb els més castigats, per conservar la seva credibilitat, massa lligada a l’electoralisme puntual al qual volen donar resposta.

Tampoc oblidem el finançament que tot això comporta, via ajudes públiques i privades, especialment en el sentit d’obrir el com es gasten uns recursos, que sempre són pocs per la feina que es fa i que no poden estar permanentment en entredit per part dels que d’entrada plantegen el tema des de la desqualificació ideològica i sense aprofundir en el balanç objectiu de tot el que es fa.

No oblidem el problema de la immigració cap a Europa i el que comporta per milers de persones orfes de quasi tot i que inclús vénen perseguides per uns Estats més preocupats pels costos electorals de determinades accions que sobre la necessitat de donar resposta des de la lògica i el seny, i també aquí són moltes les organitzacions, no de governs, que fan una tasca inapel·lable per minvar unes conseqüències devastadores per gent que l’únic que busca és sobreviure a la guerra, a la pobresa i als inferns.

Segurament la notícia del tema negatiu esmentat pot tenir les seves repercussions mediàtiques, esperem que mínimes, per una fórmula d’ajuda fora de dubte que ha seguit lluitant per fer possible una viabilitat mínima a un món tan complicat com el que suporten, on a vegades se’ns oblida que tots som persones semblants per molt que ens hagi tocat néixer «aquí o allà».