No hi ha un duro, senyors. Vivim en un país sense pressupost, sense recursos. Els joves demanen un crèdit per anar al cine i els vells aviat es pintaran els peus de negre i es faran el llaç amb els dits... Ni per a sabates tindran. No disfressem de «precaucions financeres» el no tenir per pagar els propietaris dels terrenys d’Ikea. Eufemismes. Esperar subvencions per al Banc d’Espanya de Tarragona és sinònim de «No tenim un duru».
Ara s’està posant de moda veure anuncis de feina en què no paguen. Els més divertits són els de «guanyaràs en visibilitat» o «n’aprendràs molt». Ahir vaig llegir aquí un titular: «Busquen figurants per a un rodatge remunerat a Tarragona». Remunerat. Cal especificar que es cobra per una feina? No han llegit allò del «pa» abans d’«amb la suor del teu front»? Em truquen d’una ràdio de València per si vull «locutar» –quina paraula més rara–.
Diu: «Ah, se m’havia oblidat dir-li que no és remunerat». L’he respost molt amablement que, a mi, se m’havia oblidat preguntar-li per la seva mare.
Però el món s’inverteix quan es tracta de pagar. Ah, amic! Per tot arreu et volen treure suc. Cony, que l’altre dia em pixava a l’estació de Sants i, si no pagues al vàter, no entres.
Recorden quan aparcaves al carrer sense més? Sí, arribaves, treies la clau del contacte i marxaves. Ara, veus a gent petrificada davant del cotxe, com zombis de The Walking Dead, calculant si sent resident de color verd en zona blava de set a vuit a l’àrea 2 amb targeta mensual s’ha de pagar o no. Què, avui no ha rigut amb el meu article? Clar, és que per això s’ha de pagar.