De les grans majories a la necessitat del pacte

Els resultats electorals recents d’Alemanya o Itàlia, posen en evidència que s’han acabat els governs monocolors, amb majories per governar en solitari, i s’està passant a un nou estadi on serà necessari trobar consensos entre diverses formacions per fixar governs estables; però és que a més les enquestes també van en aquesta línia i les aparegudes recentment, fiables per la tendència, també posen de manifest, a casa nostra, que cap opció partidista assolirà més del 25% dels sufragis i serà, per tant, imprescindible entrar a parlar de governs de coalició, sense cap experiència en aquest sentit al nostre Estat.

De totes maneres, el que és evident és que s’ha liquidat aquell model on qui guanya les eleccions pot formar govern i exercir el poder des dels seus particulars suports, doncs es farà necessari «lligar» noves fórmules mixtes on es puguin sumar vots, i programes electorals, a vegades, segurament molt oposats, si realment es vol donar resposta al nou mandat democràtic.

Certament, el tema és complicat, com s’ha vist, i es fa difícil arribar a acords si a més la campanya electoral ha desqualificat l’adversari fins a cotes insospitades, que comporta un rebuig evident d’uns militants partidistes als quals costa entendre el que succeeix i que el país està per sobre de tot, inclusiu les «humiliacions» en campanya electoral.

En tot cas, el que és normal, a escala d’Ajuntaments o Parlaments Autonòmics, passarà a ser evident a Madrid i no estaria de més que els líders de torn comencessin a actuar més en funció del futur que vindrà que en conquerir determinats suports puntuals a costa «d’exabruptes» i desqualificacions, com sembla que alguns tant “apuntats” estan a aquest model, ara cada cop més caducat.

Ja veurem com es fa possible que en el mateix Consell de Ministres s’asseguin ideologies diferents i tarannàs també divergents, i com tot això permet fer polítiques d’eficàcia en un moment tan complicat com el que ve, on les ombres de la «crisi» tornen a ser en portes, especialment pels moviments econòmics a USA, sense oblidar la moguda permanent identitària a casa nostra.

El tema a més suposarà nous equilibris de tot tipus, malgrat els discursos preelectorals que s’escolten doncs el que és evident és que ja no queda temps de seguir governant en funció d’un interès ideològic deixant de costat el vessant econòmica que té els seus límits, així, fer possible un govern plural on es pugui fer compatible tot això serà d’entrada complicat.

L’exemple d’Alemanya, on l’acord s’ha fet esperar moltes setmanes, és un fet al qual ens haurem d’acostumar, doncs reconduir molts dels punts a debatre es farà difícil des de tots els posicionaments.

Tampoc oblidem que el nou mapa de poder haurà de pagar determinats peatges d’inexperiència amb el que això suposarà a l’hora de poder implementar determinades polítiques en temes com l’educació, on el consens és lluny entre els diferents interlocutors, sense esmentar les grans reivindicacions socials encapçalades pels pensionistes i funcionaris als quals se’ls haurà de dir la veritat encara que costi en un marc macroeconòmic complicat, sense oblidar el context internacional en si mateix i les grans problemàtiques que tanta Europa com el món tenen pendents de resoldre des de fa ja moltíssims mesos.

Malgrat tot l’anterior, la nova situació també té coses favorables, i així, la necessitat ineludible d’arribar a pactes comportarà una nova fórmula de gestió que esperem, que des de la màxima transparència, pugui donar les respostes fiables necessàries.

En qualsevol cas, el tema mutarà moltes coses i suposarà aparcar una vella política fonamentada en unes majories, més o menys fortes, però monocolors que ara quedaran aparcades en benefici d’una obligació pel present en tots els seus vessants.