El Circ romà de Tàrraco: un altre tren perdut?

L’unicum tarragoní

Novament, la història de la nostra ciutat ens ha ofert una oportunitat que, altre cop, estem desaprofitant. Excepcionalment, el circ de Tàrraco es va construir dins de la ciutat romana i, a més dels requisits propis dels ludi circenses, calia preveure la connexió entre l’àrea residencial i el recinte monumental superior d’una gran capital imperial. Per tot això aquest Circ s’alçà amb sòlides voltes i nombrosos vomitoris de circulació, tot i que la norma habitual era l’aprofitament de grans esplanades fora muralles amb graderies fetes sobre terraplens i amb una arquitectura d’escassa envergadura. Per exemple, el gran Circ Màxim de Roma és avui una esplanada amb escassos vestigis arquitectònics; o l’hipòdrom del parc de la Torre d’en Dolça de Vila-seca pot considerar-se també una mena de Circ a l’antiga.

A més, a l’àrea del Circ hi ha segments de la muralla romana més antiga alçada fora la península Itàlica, més altres muralles i torres d’època medieval i moderna. La Part Alta és una lliçó viva d’Història i de processos d’adaptació o de reutilització urbana, i que romanen silenciats per una museografia excloent centrada en l’època romana. La plaça de la Font és la quarta part de l’arena del Circ i els carrers del Trinquet Vell o del Trinquet Nou –en referència a l’antic joc de pilota que encara perviu al País Valencià– no s’entenen sense tenir en compte l’aprofitament de les grades romanes per part dels espectadors medievals.

La voluntat política d’implantar la marca Tàrraco com a únic referent turístic i identitari ha conduït a una política de recuperació urbana del Circ romà desmesurada i històricament empobridora. Malauradament, tot això s’ha executat en l’etapa democràtica, sense un Pla Director del Circ de Tarragona ni cap línia d’actuacions consensuades entre tots els partits polítics ni agents patrimonials. El que s’ha fet amb el Patrimoni ha estat el resultat dels criteris i recursos que han aplicat els diversos Consellers de Patrimoni de torn, o bé de forma delegada pels seus tècnics de confiança.

Que hem fet fins ara?

Els anys 80 del segle passat representen l’eclosió de l’anomenada «arqueologia urbana» i, de la mà d’un alcalde-historiador, s’inicià un procés de transformació de la capçalera oriental del Circ que dignificà un dels principals accessos a la ciutat. Aquesta intervenció ha afectat uns 3.000 m² i, juntament amb la Torre del Pretori, s’ha creat un dels complexos museogràfics més visitats i atractius de l’Estat. Inicialment, es comptava amb l’expropiació d’un costat sencer de la baixada de la Peixateria, però nous criteris polítics desenvolupats a partir de l’any 1989 limitaren el projecte.

Posteriorment es va procedir a l’expropiació i enderroc de diversos immobles de la Part Alta per tal de recuperar la visió del Circ: carrer del Trinquet Vell, plaça dels Sedassos i cantonat Trinquet Nou/Sant Oleguer (bé, en aquest darrer cas no es veu res). Per altra banda, les restes de la plaça de la Font, un dels indrets més ben conservats, no han estat socialitzades. Aquesta política reflecteix com s’ha prioritzat la contemplació de les restes del Circ, indiferentment de la seva «vialibilitat museogràfica», per sobre de la conservació de l’urbanisme post medieval de la ciutat. Per consegüent tenim nous «espais de contemplació arqueològica», Trinquet Vell/Enrajolat i Sedassos, amb una escassíssima senyalística centrada en l’edifici romà. Costa trobar informació relativa a les muralles medievals i també en les restes romanes conservades dins dels negocis privats.

Urbanísticament, sempre s’ha optat per conservar aquests vestigis a l’aire lliure, en detriment de la renovació dels immobles urbans tot incorporant les restes arqueològiques en el subsòl o en la planta baixa –les anomenades criptes arqueològiques tan emprades en altres ciutats. No sé si algú s’ha preguntat si en tots aquests solars s’havia d’haver actuat de la mateixa manera, o si ha calibrat els costos econòmics a llarg termini que representa aquesta política en el conjunt de les despeses de conservació, obertura a la pública i difusió de l’extens patrimoni local. En l’àmbit conceptual, gairebé tot allò que es pot explicar a la plaça dels Sedassos i en el Trinquet Vell podria mostrar-se millor en la inacabada i exitosa zona museogràfica de la capçalera del Circ, on l’enllaç entre el Pretori i el Circ resta alterat per una illa de 6 immobles que presenten diferents estats de conservació i d’ocupació.

El nou projecte de la plaça dels Sedassos

El tractament actual de la plaça dels Sedassos exemplifica les conseqüències negatives de la manca d’una estratègia global i dilatada en el temps. Tot plegat ha estat una fugida endavant que ha acabat en una excessiva sectorització museogràfica del Circ afectant, al meu entendre, en excés a la fesomia històrica de la Part Alta. Tot això és més greu, si tenim en compte que la manca de recursos econòmics hauria de comportar actuacions més prudents i consensuades. Cal tenir present que aquí els treballs s’iniciaren a mitjans dels anys 80 del segle passat i que han definit un recinte de reduïdes dimensions amb moltes dificultats d’accés i rendibilització social. Això mateix passa amb la resta dels vestigis del Circ que es troben entre els carrers dels Ferrers i el de Sant Domènec. A més, si fos el cas, l’obertura pública d’una nova subseu del Museu d’Història representaria incrementar els costos de vigilància permanent; tot i que es podrien implementar visites guiades puntuals a demanda.

Què es pot fer amb les restes de la plaça dels Sedassos i com finalitzem 30 anys d’expropiacions i excavacions? Això és el que s’han hagut de plantejar els actuals responsables municipals, els quals han tirat endavant un projecte que ha estat aprovat per la Comissió Territorial de Cultura de la Generalitat. No ha transcendit, o no m’he assabentat, la postura de l’oposició municipal envers aquest projecte. Tot i que de vegades em pregunto si el desprestigi que ha adquirit l’arqueologia en aquesta ciutat fa que ja no sigui una arma d’interès polític.

S’ha optat per cobrir part de les restes arqueològiques i, més enllà de la idoneïtat tècnica i legalitat jurídica d’aquesta solució (penseu en tot l’enrenou de la restauració del teatre de Sagunt), no acabo de percebre la utilitat social del projecte.

Per a què servirà aquest segment de graderia? Per explicar el Circ no era necessari, ja que hi ha prou recursos museogràfics i digitals, més barats d’executar, mantenir i renovar (per exemple el projecte Imageen o la base gràfica del projecte Arrel). Algú també ha dit que així la gent asseguda podria obtenir les mateixes sensacions que experimentaven els antics tarraconenses.

Bé, és difícil que les façanes de la plaça dels Sedassos situades a uns vint metres produeixin aquest efecte!. En tot cas la realitat augmentada és una altra via per crear sensacions de vivència real. Crec que una restitució parcial de la graderia és molt útil, però no hagués estat més entenedor reconstruir-la en la capçalera del circ, en concret una estreta franja enfront del carrer del Cós del Bou, des d’on podríem veure l’Ajuntament o les carceres? També s’haguera pogut pintar la graderia, amb espectadors inclosos i a mode de trompe-l’oeil, en la mitjanera del núm. 26 de la plaça dels Sedassos.

Potser s’ha cregut convenient reforçar l’oferta de restauració d’una petita plaça d’uns 360 m² de superfície i que actualment «només» compta amb sis bars o restaurants. Seran grades polivalents per menjar al carrer i per tenir un petit auditori dins la plaça? Així encara podríem explotar econòmicament una mica més la Part Alta. Un pas endavant en la construcció del parc temàtic de la Tarragona romana i en supeditació del veïnat a l’oferta turística. Si és així, voldria dir que es prioritza la rendibilitat per sobre de la dignificació del Patrimoni.

Seran accessibles les grades? Si la resposta és afirmativa, això serà durant les 24 hores del dia o caldrà aplicar alguna mesura per tancar-les al vespre?

A poc a poc Tarragona es va convertint en un referent de les polítiques de restauració i museïtzació del Patrimoni Històric mundial. I aquí som tan generosos que no volem ensenyar com es fan bé les coses, sinó que impartim un mestratge de com no s’haurien de fer mai. I així evitem que altres cometin els mateixos errors. Deu ser una mena de pedagogia inversa. Avancem sense reflexionar i qui dia passa anys empeny. Confiem que les bondats històriques i geogràfiques de la nostra ciutat siguin suficients per fer-nos ser competitius en el present i el futur. Però els trens de les oportunitats passen i no tornen.