Sense participació no hi ha autoestima

Al darrer ple municipal es va fer evident la inexistència de mecanismes útils de participació en la governança de Tarragona. Arran d’una moció d’un altre grup, que demanava recuperar la figura del regidor de barri –que a ERC ens sembla clarament insuficient com a instrument participatiu– el grup socialista va donar solucions tan suggerents com que tothom té els telèfons dels consellers que tenen responsabilitat de govern i que a qualsevol hora del dia contesten els whatsapps que reben.

Sembla un acudit, però més aviat és una broma de mal gust. Que a aquestes alçades del segle XXI, la participació ciutadana s’hagi de circumscriure a què qui té el número de telèfon de la consellera o conseller de torn s’hi pugui adreçar és una absoluta falta de respecte al conjunt de la ciutadania. Què han de fer les desenes de milers de ciutadans que no tenen aquests números màgics que els obrin les portes? S’han d’adreçar a un intermediari que tingui un telèfon i faci la gestió per ells?

Dèiem que pot semblar un acudit però és molt pitjor: la relació entre ciutadans i governants, que hauria de transcórrer per unes lleres marcades, públiques, transparents, que obliguessin a totes les parts, que se’n pogués seguir la traçabilitat, que fossin compartides al conjunt de la població, queda relegada a una relació interpersonal entre qui té el poder i el ciutadà que té el paper de mer sol·licitant. Una relació opaca, que no genera cap obligació i que no és compartida a la resta de la ciutadania.

Aquesta relació discrecional i subjectiva es contradiu amb els principis d’un dels valors bàsics republicans: la igualtat dels administrats en la seva relació amb l’administració.

La cultura política del «jo t’ho arreglo» i del «t’ho faré però que no se sàpiga» és extremadament negativa per a la ciutat. Parteix d’un principi de superioritat que equivoca absolutament les funcions del bon govern i menysté el dret i la capacitat del ciutadà d’intervenir en favor d’aquell territori, carrer o barri, que li és propi, on passen les coses que per ell són importants i tenen a veure amb la cultura, mobilitat, seguretat, comerç, educació... I totes les altres activitats que fan que les vides siguin vides.

El nostre grup municipal, ERC-MES-MDC, proposem allò que és normal a moltes altres ciutats de les nostres dimensions, l’organització de Tarragona en Consells de Districte. No és cap invent estrany sinó una fórmula que funciona a moltes ciutats arreu del món, que implica les associacions veïnals i la resta d’entitats, així com les àrees bàsiques de salut, els centres educatius i els assistencials, d’una banda, i els grups municipals d’una altra. Els districtes són una unitat superior als barris amb suficient diversitat funcional per a generar múscul cívic. Els plens dels Consells de Districte se celebren als centres cívics, generen actes escrites, que es fan públiques, i que originen una sèrie d’actuacions de les quals tothom pot seguir-ne el rastre. Ah! I en contra del què va dir la portaveu del PSC no és cap nou ens administratiu i no genera costos.

Qui no ha sentit dir que a Tarragona li falta autoestima? Com volem que els tarragonins tinguin orgull de ciutat si no són tinguts en compte ni en les grans decisions ni en la gestió quotidiana del seu espai vital? El cert és que l’Ajuntament, per la seva perspectiva poruga i malfiada de la representativitat