Ara toca el seny

En quin mal moment, unes breus paraules poden fer tant de mal? En quin moment, fruit de la situació, la incertesa i la desesperació, se’ns ha tornat la pell tan fina? En quin moment hem perdut la memòria per esdevenir tan categòrics i fulminants al mateix temps, encara que sigui fruit d’una escassa reflexió?

Sóc poc assidu a xarxes com Twitter, però crec que cada dia ho sóc menys. Em dol i em preocupa la capacitat de l’ésser humà d’afirmar i sentenciar gratuïtament i sense gaire anàlisi. Aquest cop ha estat un article d’en Joan Tardà, el Gran Tardà, que malauradament ha estat fora de context, possiblement fora de temps, i segurament, llegit sense massa atenció.

El problema més gran d’aquesta allau de reflexions poc reflexionades que corre per les xarxes, només ens fa mal. Només ens fem mal. Carreguem contra els partits independentistes i els altres se’n freguen les mans. Ja ho va anunciar l’Aznar anys enrere: «Abans es trencaran els catalans, que l’estat espanyol”; i malauradament li estem donant la raó.

En realitat algú, encara que sigui dedicant un minut a la reflexió, pot creure sincerament que ERC s’està venent a l’autonomisme i al 155? Un partit que porta en el seu ADN i l’únic en el seu nom, de manera proclamada indiscutiblement, l’anhel de la república. Penso que cal reflexionar sobre moltes coses.

Hi ha qui parla de la CUP, aquell partit que sense voler prendre responsabilitats de govern ni formar part de la mesa del Parlament, pot imposar quan li sembla el què i el com de tot plegat. La CUP és molt necessària, sí. I hi n’ha de formar part, ja que d’això es tracta el fet de mantenir objectius comuns. La CUP el que demana i molt bé que fa, és un programa de govern, un programa que pugui impulsar la construcció de l’anhelada república fins ara inexistent. Però no hi és, almenys per part de JxCat, ja que l’únic objectiu era Puigdemont o Puigdemont tot sabent de primeres que no seria possible el seu retorn efectiu. Programa republicà cap, o ja no recordem qui és el PDeCAT?

En aquest cas ERC, va presentar-se el 21-D amb un programa que contempla 50 mesures republicanes, com no podia ser d’altra manera, i amb disposició d’implantar-les. Això és renunciar a fer república?

Un fet indiscutible és que cal formar un govern i quan més aviat millor. Algú s’ha parat a pensar però com hauria de ser aquest govern? Perquè els convergents, sí, sí, convergents, demanen el 60% de la representació del govern com van fer en l’anterior legislatura i només s’acusa ERC de voler ocupar les cadires i de ser partidista? Perquè la CUP no hi vol prendre part en aquest govern però en vol ser qui tingui l’última paraula? D’això com se’n diu? Responsabilitat?

Aquest és l’escenari que tenim al davant, influenciat i condicionat malauradament per un estat de setge al qual ens té de moment, sotmesos l’estat espanyol, actuant amb la força i la repressió. Per sort però, la realitat sempre s’acaba imposant i el temps posa a tothom al seu lloc.

Per tant, a tots aquells que sense pensar-hi gaire carreguen contra els que ens han portat fins aquí, i contra els que ens han de conduir a materialitzar la república, valdria la pena una bona reflexió. Són temps difícils, són moments tensos, són moments fins i tot de confusió, però no podem carregar-nos tot el que hem construït, ja que en cas contrari serà impossible avançar.

A la majoria d’esperits crítics que postulen a les xarxes comentaris i afirmacions poc fortuïtes, amb l’argument sempre reivindicatiu del resultat de l’1-O, potser valdria la pena que sabessin gràcies a qui es va poder fer l’1-O, ja que si no hagués estat per ERC i una tropa immensa, anònima i incondicional de les seves files, que es movien en la clandestinitat i la foscor, avui potser no en podríem parlar d’aquest fet històric, que marca indubtablement, l’inici del nostre futur.

Ningú va dir que seria fàcil, o algú es creia que ens la regalarien la república? Serà llarg, serà dur, serà difícil, però ho aconseguirem. No podem tirar-nos pedres sobre les nostres teulades.

I és realment cert, hem d’eixamplar la base de l’independentisme com ha dit en Tardà –i com s’ha estat aconseguint en els últims anys–, i de la mateixa manera que parla dels comuns, parla de la part socialista, de la part que se’n sent encara de socialista, ja que de ben segur que una part important dels simpatitzants socialistes, i això en l’àmbit municipal pot ser fàcil comprovar-ho, no són tots l’Iceta, que necessita salvar la seva eterna cadira com pugui, sinó que segur que hi ha bona gent que realment creu en la democràcia i el republicanisme. Són aquests a qui cal fer pensar i reflexionar.

Siguem doncs coherents, siguem pacients, siguem reflexius, i no caiguem en el parany d’esbatussar-nos els uns amb els altres com voldrien els poders de l’estat espanyol, ja que tots, tots, tots som necessaris per a culminar el procés que ens portarà a la llibertat, que ens portarà a la República Catalana.

Aparquem per un moment la rauxa i deixem que sigui el seny el que ens porti. Endavant!