Agressió

Abans d’entrar en matèria, deixeu-me que us confessi que aquest terme és un dels que menys gràcia m’ha fet de redactar.

L’escomesa de carrer (com la que van viure la setmana passada els dos nois de Sitges), que és una forma de violència de baixa intensitat, si voleu, però molt efectiva psicològicament, em sembla una de les baixeses més miserables que pot atènyer l’ésser huma; i en canvi n’estem veient a cabassos, i sempre des de la mateixa banda, cosa que demostra quins principis morals tenen molts dels qui s’oposen al reclam de llibertat. No és estrany que el totalitarisme típic de qui nega als altres el dret a decidir s’acompanyi del matonisme d’arribar a exercir violència física contra un desconegut.

Ara bé, des d’un punt de vista filològic, el verb agredir és molt agraït. Perquè deixa les coses molt clares (per fer-ne una extrapolació, tan clares com l’agressió de carrer, que esvaeix qualsevol dubte sobre el missatge que vol transmetre qui la protagonitza). Es tracta d’una família curteta, molt curteta: agredir i cinc derivats. Són tan poquets que els puc transcriure tots: agressió, agressiu, agressivament, agressivitat i agressor. Sis mots amb una gran capacitat d’evocació visual. En pronuncies un i immediatament se’t forma una imatge al cap (a cadascú segons el malson particular que tingui: un pinxo de carrer llançant una cadira, un ultra escometent un manifestant, un grup de piolins brandant porres…), cosa que diu molt a favor de l’expressivitat. La qual procedeix concretament del verb llatí gradi, «caminar» (i d’on prové una altra família de significat gairebé contrari, progrés, però formalment idèntica: progressar, progressió, progressiu, progressivament, progressisme i progressista). El pas de «caminar» a «atacar» es fa a través d’un sufix, aggredi, «acostar-se a algú».

No us deu haver passat per alt que he descrit la família com a «molt curteta». Aquí l’extrapolació ja es fa tota sola. Perquè en general tots estarem d’acord que hi ha un correlat moral entre ser curt d’enteniment i resoldre les coses a mastegots; fins i tot podríem dur-ho més enllà i traslladar-ho a l’àmbit policial, en què el subjecte (l’agent) ja no agredeix per decisió pròpia sinó per obediència a algú amb més autoritat.

Ara, per ser honest del tot no puc no acarar-ho amb la quasi idèntica migradesa de l’altra família esmentada. Que progrés i agressió siguin dos fills de la mateixa mare i tots dos hagin fruitat tan poc no deixa de ser cruelment revelador de la condició humana.