Necessitat de canvis

Tal com deia en el meu darrer escrit, la societat està evolucionant i això s’expressa de manera directa a tots els nivells, des de la política fins als temes que representen més el nostre dia a dia. És evident que determinats paradigmes que tots subscrivim com llibertat -justícia-pau-no discriminació-igualtat-, etc., són valors lligats a la nostra manera de ser que massa vegades reivindiquem perquè podem pensar que la seva evidència real cada cop és més buida a la nostra societat.

La realitat del dia a dia posa de manifest que malgrat l’exigència de tot això, es posa en dubte la seva pràctica, amb el que això comporta per una societat que cada cop té més dubtes sobre si realment els problemes i deferències plantejades tenen sortida.

El tema és en si mateix és molt complicat, perquè no podem oblidar que estem immersos en un «món global» on la macroeconomia marca els seus dictats en funció d’uns resultats i, aquest punt, agradi o no, és la referència a la nostra viabilitat de futur.

El fàcil és criticar i posar en dubte la situació, entrant en una opció depressiva per impotència, amb connotacions de tot tipus, especialment en l’apartat polític, on la desqualificació de la classe dirigent és cada cop un fet amb més grans majories, com demostren els estudis al respecte arreu del món.

L’evidència de què solucionar els «esvorancs del món» és un fet massa complicat ens situa en un dubte permanent sobre la tasca dels poders públics, cada cop més condicionats en el seu suposat «poder» més hipotecat per una economia inaccessible que és qui marca les estratègies i les grans decisions, massa vegades incomprensibles i difícils d’assumir.

Els valors a què tant es feia referència en el seu moment transitant per camins cada cop més complicats i els unipersonalismes, són una evidència a tots els nivells, el que també ens trasllada a un marc de frustració amb tot tipus de perills.

L’opció per sobreviure optant per la virtualitat utòpica és una alternativa a la qual s’han apuntat molts joves que es veuen impotents en la realitat quotidiana i que s’internen en un món utòpic per trobar unes respostes que no els saben donar.

No és que sigui pessimista, però els fets objectius són els que són, i no estaria de més reflexionar en veu alta sobre tot això, per fixar noves il·lusions i objectius possibles, si no volem veure’ns abocats a un espai d’irrealitat amb uns nous principis de convivència on segurament el que avui veiem com normal, llibertat-justícia-pau-..., quedin en un segon pla per prioritzar altres valors més a prop de la negativitat del que puguem sospitar.

El repte no serà fàcil i exigir esforços i sacrificis a tots els nivells, especialment amb implicacions dels líders de torn, que hauran de saber «llegir» el nou marc i les alternatives possibles; si realment volen recuperar uns espais en perill, fent el que toca.

És necessari i urgent assolir canvis si es vol sobreviure al tsunami que tenim en portes i, per tant, la voluntat comuna haurà de ser la base perquè això sigui possible, optar per no fer res o apuntar-nos al món irreal, només en garanteix que el demà serà diferent, i les reivindicacions que avui donem per normals, només hauran estat una anècdota en la història, tornant als pitjors moments d’aquesta, encara que el decorat pugui ser diferent.