Cada vegada més sal a la ferida?

El futur més immediat del president Carles Puigdemont depèn ara d’Alemanya, el país més poderós d’Europa i un país federal dotat d’innegables mecanismes de garantia democràtica. Si Puigdemont é entregat a la justícia espanyola, els sobiranistes patiran un cop dur polític i emocional i Mariano Rajoy guanyarà i veuria ratificada la seva relació preferent amb Berlín. En canvi si aquesta entrega fos denegada, la bufetada a Rajoy seria molt forta i el Partit Popular podria entrar definitivament en barrina.

Llavors, sense reconèixer el delicte de rebel·lió, el teorema de la violència a Catalunya, construït amb tanta ànsia pel jutge Pablo Llarena, saltaria pels aires. En fi, la decisió la té el land de Schleswig-Holstein, donat que Alemanya és un país veritablement federal. Les decisions judicials són les que són i van directament al registre dels sentiments dels ciutadans.

Necessitem sortir del forat negre on som, i hem de saber el que representa això; tothom, estiguis al costat que estiguis, hauries de saber estar a l’alçada del moment. No serà fàcil, ni còmode.

Catalunya necessita tan aviat com sigui possible un govern, que li permeti recuperar el seu autogovern, les institucions, la seva legalitat. Tots els catalans, sense distinció, reclamen un nou govern. S’ha de construir una majoria sòlida, aixecar el 155 i, sobretot, reparar els danys personals, judicials i polítics del «procés». Els governs unitaris o d’ampli espectre són sempre efímers. En canvi en els governs de coalició els interessos dels partits implicats pacten les seves quotes de poder respectives.

Mentrestant la maquinària judicial actua amb contundència desproporcionada, JxC i ERC es miren de reüll i mouen les peces amb una ambigüitat calculada, com s’evidencia dia a dia. Quin futur li espera a Catalunya? Des de la presó de Neumünster el missatge és: «Defenseu la República». Si els partits independentistes continuen enrocats en aquest mateix missatge i no admeten la impossibilitat d’aplicar la República per temor de ser vilipendiats a les xarxes, tenim un problema encara més gran del que ens podem imaginar. La política no pot fer al carrer amb els comitès de defensa, els CDR, ni a les xarxes amb improvisats manifestos per imposar unes determinades idees. L’actuació dels grups poc organitzats, intergeneracionals i transversals fa anar de corcoll els responsables de l’ordre públic Els CDR són la nova forma de la revolta.. Els partits sobiranistes han de prendre decisions i superar els tacticismes que no porten enlloc.

Altrament, manarà el carrer.

La situació actual és que la derrota de l’unilateralisme obre un nou temps polític i la possibilitat d’explorar un acord d’unitat catalanista que superi la política de blocs. La duresa de la resposta judicial seguirà provocant reaccions al carrer, que amb els actes recents dels CDR no beneficien als polítics empresonats o exiliats. L’empresonament dels polítics catalanistes independentistes no posa fi al descontent i al malestar, que des de ja fa temps nia en amplíssimes capes de la població catalana. L’únic que fa és posar sal a la ferida. Com més avança l’Estat en la seva repressió a Catalunya, més avança en la seva crisi, i més difícil li serà rectificar.