En veure el titular, alguns hauran posat piles al «machistómetro». Altres hauran tret del calaix el llibre d’insults per si em fico amb Nova Ganxet del Sud. Tranquils. Ja he començat a comparar el preu dels bolquers a Amazon. No, no tinc fills, són per a mi, que ja em faig gran. Quan veig algun company jubilat l’apunyalaria d’enveja. Prenc la jubilació com el que significa etimològicament: alegria. En aquesta merda de mercat laboral, el millor que es pot fer és asseure al centre de la plaça Imperial Tarraco, amb els ànecs, per veure figurants simulant que tenen feina. Doncs mirant que la meva Vida Laboral quedi bonica, he anat al Govern Militar a demanar que el temps de soldat s’afegeixi a la cotització. M’han dit que el govern ho ha ajornat tres vegades. No tenen pressa al PP... esperen que tots morim. Exercir els teus drets? Ha, ha! No saps qui mana? És el hobby del M point: fotre als pobres. Ara, noies, fugiu: parlaré de la mili. Vaig fer la mili a la caserna de l’avinguda Catalunya, a Tarragona, ara la URV. Tenia un capità que molts a la ciutat coneixeran: l’Antonio Caro. Avui, 38 anys després, amb això del Govern Militar m’he recordat d’ell. He buscat a Internet per saber on para i he vist amb tristesa que va morir el 2015. Caro era tot un personatge, capaç de dir-li al ministre de Defensa que no es posava la gorra perquè li feia malbé el pentinat. (Ho vaig veure) Perquè ho entengueu, era Almodóvar, i es dirigia a mi com«la perra de Reus». Altres companys tenien apel·latius similars. Era un tipus que es feia estimar. Crec que si visqués, no li veuríem taral·lejant el «Novio de la Muerte». Potser sí que li cantaria alguna cosa a la cabra.
EDICIÓ EN PAPER