Mil i un ulls sobre l'Amfiteatre

Tarragona és l’única ciutat Patrimoni Mundial declarada per la Unesco a Catalunya. Fa anys que des del Govern Municipal es treballa per impulsar un ens de gestió compartit amb la resta d’administracions responsables, Estat i Generalitat, lamentablement sense èxit per limitacions legals encara insuperables. Tenir a càrrec monuments de valor universal sense recursos extraordinaris per la seva gestió genera un escenari sempre difícil, però tot i això estem treballant dia a dia buscant diners de sota les pedres (mai millor dit) i posant tot el coneixement professional i polític per la gestió del nostre patrimoni històric com una prioritat.

És per tot això que aquests dies no puc amagar la sorpresa per la polèmica generada al voltant de la conservació i manteniment de l’Amfiteatre, un dels nostres monuments principals i, sens dubte, el més visible i conegut. Sempre hi ha raons a Tarragona, especialment en el sector de l’arqueologia on les opinions discrepants sobre la gestió dels arqueòlegs i conservadors municipals són quelcom habitual. Al final, l’arqueologia és una ciència social que interpreta les societats del passat i, sobretot, qüestiona les interpretacions en el present i per tant dóna lloc a apassionades discrepàncies d’enfocament.

És això dolent? En cap cas. Denota un alt interès social i professional i, malgrat que darrere d’algunes crítiques poden haver-hi causes personals que res tenen a veure amb l’objecte del debat, sempre les he escoltat amb atenció perquè la meva responsabilitat és atendre tothom que té alguna cosa a dir sobre la ciutat sempre que sigui de forma constructiva. Un altre tema és quan els atacs són purament polítics i amb un objectiu partidista, desgastar el govern de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros.

En el cas concret de les crítiques a la gestió de les incidències de l’Amfiteatre, he revisat atentament el sistema de control. He ratificat que hi ha un sistema de recollida d’incidències diari, a través d’un formulari que han d’omplir les persones que treballen com a subalterns en els diferents monuments. L’avís arriba als responsables del manteniment i conservació i s’aplica, en cada cas, la solució que correspon. Pot ser acció ordinària, urgència o emergència, tal com ha estat el cas d’aquesta setmana. De fet, la queixa que s’ha conegut aquests dies del Sr. Cèsar Pociña va ser un cas. Malgrat no arribar pels conductes reglamentaris, s’ha tingut en consideració des del principi i es fa un control tècnic.

No té res a veure amb l’esquerda que ha motivat l’emergència, ja que es tracta d’uns carreus romans del pròtir, l’accés a la porta Triumphalis que en cap cas, segons els dictàmens tècnics, generen perill per les persones. És un tema de conservació.

El que ha passat no és un fet extraordinari. El 2012 es va haver d’actuar també d’emergència a la Via de l’Imperi, a la muralla, i el 2013 a la Baixada del Roser per una fissura. També el 2014 es va intervenir al passeig de Sant Antoni per la degradació de carreus i l’extraplomat. Ara és a l’Amfiteatre, per una esquerda que està controlada des de fa temps i que té a veure amb la zona reconstruïda els anys 70, en cap cas a la part romana del monument.

Durant els darrers deu anys, Tarragona ha fet un salt quantificable i evident en la seva promoció turística i en la gestió del patrimoni universal. Queda molt camí per recórrer, però per primer cop estem als circuits nacionals i internacional amb una imatge de marca cada cop més reconeguda i que ha fet que enguany estiguem entre les destinacions principals promocionades per Turespaña o que Seat ens hagi triat per donar nom al seu nou cotxe, que es dirà Tarraco. El Govern Municipal treballa de forma transversal en la preservació, conservació i promoció dels monuments i en l’Amfiteatre hi ha mil i un ulls, cada dia.