La visita

«No pot haver-hi una societat capaç d’avançar en llibertat i concòrdia si els líders polítics són incapaços de dialogar sense condicions prèvies».

A aquest paràgraf, d’un escrit publicat abans de l’aplicació del 155 i sense polítics presos que vaig titular «Una nova transició?», caldria afegir-hi què sense la llibertat d’aquests no serà possible tenir un acord sensat i coherent per fer de Catalunya una Nació reconeguda, no ja constitucionalment, sinó en el conjunt de la societat civil i política espanyola, tan primmirats a canvis i moviments quan es tracti de fer una profunda reforma de la Constitució (Nacionalitats, Drets socials, model d’Estat...).

Aquests dies hem tingut una notícia que a molts ha sorprès i a altres ens ha semblat un gest que va en consonància de la coherència política del protagonista d’aquesta.

En Carles Castillo, Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC es va desplaçar fins a la presó d’Estremera per fer una visita a Oriol Junqueres. Una visita que s’ha emmarcat com a privada, però que, evidentment i per molt que ho vulguem negar, té un sentit polític, per tant no podem evadir-nos de fer una lectura amb significats importants d’un fet que ha sacsejat la política catalana i estatal.

Son molts els que ho hem vist amb «optimisme» davant la intransigència imperant dins dels dos «bàndols». Personalment crec que si d’alguna cosa hauria de servir aquest «gest» és per fer visible la possibilitat d’allò que tant s’ha comentat i criticat precisament pels «blocs» més radicals: el diàleg, el respecte i l’acord que tant he defensat sempre.

Si entenem l’independentisme com una opció política legitima, tan respectable com qualsevol altra alternativa democràtica (que ho és), és comprensible que hi hagi un compromís democràtic de les forces progressistes i catalanistes per parlar amb tots els models de país, fora de les tensions provocades per una dreta immobilista i plena d’hipocresia patriòtica, i una altra que interposa els seus interessos personals als de la col·lectivitat que se suposa representa.

Uns i altres han estat agitant els seus més fanàtics seguidors a perseguir, menysprear i insultar a tot el qui no segueix el seu ideari per tal d’aconseguir els seus anhelats objectius: recapta de vots, amagar la corrupció, desviar l’atenció de la situació de pobresa (tant social com de lideratge), la manca de treball, sous miserables, retallades de drets socials i polítics, implantar la censura i encotillar la societat, entre molts altres.

Si alguna cosa necessitem a Catalunya, és rebaixar la tensió existent. Un escrit recent, signat per en Junqueres i Marta Rovira, fes passos en aquest sentit (o almenys així ho voldria interpretar), reclamant la necessitat de formar Govern i abandonar la política de «focs artificials» que tant li agraden a JxCat i a la CUP, i fer possible la retirada del nociu 155.

Dins d’aquesta línia per normalitzar la situació actual, m’agradaria destacar l’acte que el passat catorze d’abril (Dia de la República) es va organitzar a Roda de Berà, on de forma unitària diferents partits de l’esquerra catalana, inclosos el PSC i ERC, van estar junts compartint escenari per fer visible les diferents posicions per avançar cap a una República social espanyola i/o catalana. Va ser un acte digne de ser revisat per molts polítics que difícilment podrien subsistir si no fos gràcies al «procés», les banderes i els símbols que envolten tot plegat. Una mostra que l’entesa és possible...i necessària.

Aquests «gestos» i actes fan evident que cal estendre’ns, encara que només fos perquè en molts pobles, i més en els petits, companys, companyes i amics i amigues, militants de partits d’esquerres amb diferents concepcions d’allò que és millor per Catalunya, han quedat tocats per aquest moment de radicalització de posicions mal gestionades, acompanyades de declaracions, fotografies, manifestacions i/o paraules escrites molt desafortunades.

En resum, en Carles Castillo ha fet allò que hauria de ser la «normalitat» del dia a dia en una societat que pretén avançar per ser més justa i solidària, on la comprensió cap a models polítics diferents hauria de ser el pa de cada dia, ni l’excepció ni cap notícia destacada.