Les noves polítiques globals i fiscalitat

Quan el President Trump va guanyar les eleccions als Estats Units, havia de fer front a molts compromisos de tot tipus, doncs era el candidat que havia fet més aportacions programàtiques de futur; ara, passats uns mesos, la realitat és que moltes d’aquestes apostes són ja reals, malgrat que puguin agradar o no a una part de la societat americana i a l’opinió global interessada en funció dels seus interessos particulars concrets.

Pel que fa al tema fiscal, es van proposar avantatges concretats en una baixada d’impostos, tant a persones com a societats, fins i tot es va parlar d’una davallada per les societats; el tema era nou si, a més, tot això anava coordinat a un gran pla d’infraestructures lligat a un increment de crèdit fiscal pels que tiraven endavant aquestes obres; sense oblidar l’anunci d’una política aranzelària de la qual darrerament es parla molt, especialment per les repercussions per altres com la mateixa Unió Europea.

Davant el panorama exposat i malgrat les crítiques rebudes, avui el que és cert, és que el nou President americà va tirant endavant el seu programa de govern amb resultats satisfactoris en l’apartat econòmic immillorables i, per tant, tot això hauria de comportar una reflexió important per tots els països lligats per una globalització evident de la qual és molt difícil «apartar-se» de manera particular.

A Europa tot això té les seves repercussions, si a més tenim en compte els problemes que ens afecten i que necessiten respostes reals, valorar si les «receptes econòmiques d’Amèrica» són viables o no és un debat complicat i molt condicionat, però no hauria de caure en el rebuig d’entrada, no sigui que finalment, ens agradi o no, ens condicionarà més del que puguem sospitar.

A casa nostra, ara que estem en portes de l’aprovació dels Pressupostos, poques són les novetats dels mateixos que es queden exclusivament en temes anecdòtics i, en tot cas, de despesa descontrolada en funció d’una dinàmica política que tot ho lliga. No estaria de més valorar els condicionants que ens envolten, no sigui que finalment el «números públics» es quedin en bones intencions davant unes evidències d’impossibilitat de complir, ja sigui per manca d’ingressos o per costos imprevistos als quals s’ha de fer front de manera obligada; tema interessos del deute públic.

Ja sé que tota política fiscal és polièdrica i difícil de «consensuar», però el que és indiscutible és que la seva tendència és la base de moltes variables que sembla es volen obviar en funció d’un «afany recaptatori» per damunt de tot, encara que això pugui suposar la fi d’una part del mateix teixit empresarial dels més dèbils.

Tornant al tema dels EUA, si la nova Administració deixés el tema del «món» en un segon lloc, cosa factible segons els discursos dels nous mandataris, quina seria la referència global i quines serien «les zones del món» beneficiades?, en tot cas, el que és clar, és que la nostra vella Europa es trobarà aviat en un marc cada cop més complicat i on deixar de costat a Amèrica pot tenir uns costos impossibles d’assumir.

Parlar de fiscalitat és complicat, però també ho és tot el que comporta dissenyar un mou marc d’entesa, i és aquí on s’hauria de fer els esforços que calguin si no volem caure en la irrellevància que sembla ens volen «endossar» els nous líders globals, Xina – USA– Rússia, el repte és complicat però no estaria de més dissenyar alternatives, doncs variables com el Brexit poden ser el primer pas per la fi d’una Europa, ara més que mai necessària per a tots nosaltres, a l’hora de poder seguir reivindicant un món de referència que no sé si és possible «mantenir», tant econòmicament, com socialment.