Quina mania amb el Dia del Treballador. Cony, celebra el dia de l’aturat, que hi haurà més gent! No conec ningú a qui li agradi treballar. Ja, ja, sé el que acaben de dir: la realització personal, la dignitat, la suor del front, bla, bla, bla. Agafin vostès un paleta, un cambrer o un sexador de pollastres i proposin-li cobrar el mateix sense anar a pencar. A veure quants diuen que no? «I ara! Com m’insulta vostè proposant-me quedar-me a casa cobrant el mateix!».
Oi que no ho veuen? Jo tampoc.
Deixem-nos d’història. Això del treball no només està magnificat, és que és un miratge. Avui dia no treballem, anem a la tortura a canvi de diners. A la nostra societat, els que treballen de veritat són els polítics. Ells ho fan tot nosaltres i per millorar-nos la vida, especialment els peperos, que a més ho fan perquè visquem bé ... A la presó. I aquest pobre funcionari d’Alacant que va haver de quedar-se a casa quinze anys (cobrant) per no incomodar els seus superiors que no li donaven feina.
Avui dia, si tens més de 40, no existeixes. Si tens menys de 20 anys, no existeixes. Si tens experiència i no tens títol, no existeixes. Si tens títol i no tens experiència, tampoc existeixes. Excepte el «preparo», és clar, que aquest té feina només per existir. Per cert, quina llàstima em fa cada matí a les onze, amb la carmanyola i l’uniforme havent de creuar el jardí per anar despatx a signar decrets. Per sort, la meva il·lusió a la vida era ser jubilat. Com, de moment, no puc per un petit detall d’edat, sóc feliç escrivint un article d’humor cada dia. On està la gràcia? En el que cobro per escriure’ls.