La llei i el sentit comú

És certament fatigós continuar sentint les repetides referències a la llei i el sentit comú com substantius d’aplicació a la realitat. Al mig d’una tempesta política que ja fa anys que dura, semblem com els únics arguments que aporta l’estat o, més concretament, el govern de l’estat espanyol i el seu líder, M-punto-Rajoy. És cert que tant la llei com el sentit comú no tenen estatus més que quan s’apliquen. La llei, en abstracte, és un concepte elusiu. La Ley, en espanyol i amb majúscules, és una idea filosòfica que quasi tothom defineix com a un sistema. Així les lleis més antigues: la llei de Déu, la llei mosaica, la llei sàlica...

Això afegeix immediatament els plurals: les lleis. I, a més, no s’aguanta sense adjectius, complements que la defineixen en el temps, l’espai o la condició: lleis antigues, lleis civils, lleis penals, científiques, físiques. Les lleis de la naturalesa acostumen a ser inamovibles i de valor universal. Pel que fa a les lleis de la vida de relació, amb tota la seva importància, són acords o resumens d’acords, per ordenar les relacions, per defendre els drets i enllistar les obligacions. O resoldre conflictes. Com acords que són, entre homes, els homes les poden canviar amb nous acords. Són variables en el temps i l’espai: no són iguals ara que fa dos segles. No són iguals aquí que a mil quilòmetres d’aquí. Invocar La Ley, i menys en boca de qui ha fet un exercici continu d’esquivar-la, és insuportable.

Tanmateix el sentit comú. L’antropòleg Clifford Geertz ens va ensenyar que el sentit comú és una construcció cultural. I, com a tal, variable. Igualment que La Ley, en el temps i l’espai. El que era de sentit comú a l’època visigòtica no pot ser-ho pas ara, avui dia. El que ens pugui semblar de sentit comú aquí, manca de sentit una mica més enllà. Comú ho és en comunitats, fora d’elles pot ser diferent.

Aquí ens van canviar les lleis per decret, dit de Nova planta. I mil vegades més des d’aleshores. El nostre sentit comú ens fa veure que les lleis només tenen valor quan s’apliquen en llibertat. Imposades, el perden.

Que el «sentit comú» de l’estat els hagi dut a aplicar «les lleis» en contra dels ciutadans i ciutadanes d’aquest racó del món i, sobretot, a intentar reduir a les lleis interpretades pels seus jutges, judicialitzant així tota la vida de relació, no només acaba sent injust sinó que manca de sentit. Del comú i de l’altre, els dels vectors que assenyala un final. Simplement no va enlloc.

Cal que s’alliberin els presos polítics. I seure a parlar.