La biopolítica segons Quim Torra

Sobre els tweets i articles que em pregunta no els dignificaré amb un comentari”, així s’expressava el portaveu de la Comissió Europea ahir en ser preguntat sobre les opinions de Quim Torra, qui avui és president de la Generalitat amb els vots del PDeCAT i ERC i la complicitat necessària de la CUP, expressades reiteradament durant aquests darrers anys a les xarxes i a diversos diaris digitals.

I quines són aquestes opinions que provoquen aquesta reacció tan contundent (i no és per a menys) del portaveu de la Comissió Europea? Doncs són «perles» del següent tipus –referides als que Quim Torra denomina «espanyols que viuen a Catalunya»–: «Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana (...) Són aquí, entre nosaltres. Tenen noms i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen moren i es multipliquen. Pobres individus! (...)».

Tremend! Un etnicisme amb ribets biològics realment tremend. I el que el senyor Torra opinava dels socialistes catalans, i de la tradició catalanista i inclusiva del socialisme democràtic, tampoc era més benigne. Tornem a les paraules de qui, repeteixo, avui és president de la Generalitat amb el suport entusiasta del PDeCAT, ERC i la CUP: «La raça del socialisme català havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja de la raça del socialisme espanyol. Els encreuaments amb la raça socialista espanyola van anar augmentant fins a arribar a mutar el mateix ADN dels autòctons (...), però mai se sap si encara podríem trobar un exemplar de socialista català momificat del qual en poguéssim aprofitar alguna cosa.» Brutal!... brutalment i realment de vergonya aliena.

De debò algú que escriu i pensa aquestes coses que destil·len un supremacisme que, n’estic convençuda, rebutja la immensa majoria de la societat catalana (independentistes inclosos) és la persona més idònia per ser president d’un país tan mestís i plural com el nostre? Per què? Per què l’ha assenyalat el dit del senyor Puigdemont (amb una designació personalista que recorda la que Aznar va fer amb Rajoy), al més pur estil vella política?

Increïble que partits com ERC i la CUP, que després demanaran ser «implacables» amb qualsevol narrativa etnicista, hagin permès ser president algú que manifesta als seus escrits aquesta concepció biopolítica que constata una permanent hipersensibilitat per la puresa de «la raça» i l’ADN «dels autòctons» suposadament en perill –ai les!– pel «encreuament» amb «les bèsties» o el que considera espanyol.

Els i les socialistes ja fa temps que alertem que alguns han instal·lat a Catalunya una lògica de codis de pensament que volen convertir en un guió únic de la nostra condició de catalans. Tot se’ns presenta com a binari: a favor o en contra. Tot és moral: bo o dolent. Tot és «antidemocràtic» en la mesura que no és propi. Tot aquell que no pensa com ells ja és un «botifler», o pitjor encara!, és un «còmplice del 155» que vol «exterminar al poble de Catalunya.» N’hi ha que volen monopolitzar la veritat atiant l’exaltació absoluta dels estats d’ànims. És igual el que raonis o el que vulguis argumentar. Tots aquells i aquelles que discrepem dels plantejaments del senyor Puigdemont i dels ideòlegs de la CUP hem de ser encaixats en l’estereotip de «traïdors» per, a partir d’aquí, ser condemnats a l’escarni i a les tenebres exteriors. Potser perquè a diferència del senyor Torra ens preocupa molt poc l’ADN dels «autòctons» i molt el benestar social dels 7,5 catalans i catalanes, parlin el parlin o pensin el que pensin de la singular concepció biopolítica de qui avui és president de la Generalitat.

Catalunya som tots i totes, senyor president. Des del PSC allarguem la mà sincerament a tots aquells que vulguin contribuir a cosir les ferides que s’han produït aquests darrers mesos, a assolir la necessària reconciliació entre catalans –pas primer i imprescindible de qualsevol solució– i a superar l’actual divisió de la societat fomentant els valors del respecte al pluralisme del nostre poble.

Com recordava ahir molt bé Miquel Iceta Catalunya és un país que s’ha construït al llarg del temps amb les aportacions de múltiples cultures i amb molts accents. Per tant, el nostre és un país ric en llegats. La nostra identitat és plural. En conseqüència, qualsevol essencialisme –el que sigui– esdevindria una amputació del nostre poble. Tots som catalans i catalanes i tots volem el millor per Catalunya i per als nostres fills, encara que no tots tinguem sempre les mateixes opinions. Està d’acord amb quelcom tan elemental senyor president?