Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Seguint en el model actual de fer política, on sembla que el que compta és la capacitat d’imposar, per damunt de qualsevol altra concepte; fent-se evident que el que toca és obviar la negociació, com una mostra de debilitat argumental, que ens augura una dinàmica on tot queda pendent de majories puntuals, deixant de costat el que hauria de ser la trobada de consensos necessaris que facin que els grans acords de país tinguin la signatura de com més opcions possibles millor.

No tinc dubtes que una part de la nostra classe dirigent, es troba instal·lada en la seva raó inapel·lable i, per tant, incapaç d’apropar-se a altres opcions partidistes, però aquesta línia d’actuació crec que no és garantia de res, ni ara ni abans, doncs uns i altres no haurien d’oblidar que els millors moments sempre han estat fruit de l’entesa on tothom deixava una part dels seus arguments per buscar una síntesi que pogués comptar com amb més ciutadans millor.

És cert que estem en portes de modificacions legislatives emblemàtiques per adequar-nos a un món del segle XXI, i això comportarà debats parlamentaris plens d’opcions contraposades en temes de gran transcendència futura, per tant, seguint en la línia vigent només és garantia de «provisionalitat», per un marc legal, ple de dubtes i desqualificacions, d’entrada, per uns i altres.

Segurament l’estratègia que «està de moda», pot donar vots i permetrà conquerir parcel·les de poder insospitades pels que l’apliquin sense fissures, però també és evident que les conseqüències a curt termini de tot això, és que la inseguretat jurídica s’establirà a casa nostra de manera permanent, amb què això suposa d’aval negatiu pels anys vinents.

No tinc dubtes que el moment vigent té problemes de tot ordre, especialment pel que fa a la credibilitat de la mateixa classe política, i que a vegades la trobada d’acords pot suposar el debilitament de determinats suports electorals puntuals, però el que queda fora de dubte és que la «imposició electoral» d’uns sobre altres, només és garantia d’un demà ple de contradiccions, depenent de qui tingui el poder.

Optar per una política testicular, on el que val és qui té el suport puntual més important, a l’hora de fixar el seu model, és una opció que no ha tingut èxit al llarg de la història recent, on la «via pendular» de la cosa pública ens ha comportat una crisi inabastable i la mateixa confrontació.

No tinc cap temptació de falta el respecte degut als plantejaments de qualsevol opció partidista, però també els diferents partits han de tenir clar que no val la imposició unilateral, encara que es tinguin els vots, doncs buscar aquesta línia d’actuació ens porta a un camí de negativitat absoluta.

És cert que parlar de polítiques que agradin a tots és fàcil, però la implementació del discurs a la pràctica, és molt difícil, doncs és evident que l’existència d’opcions diferents respon a una societat plural, on a vegades els conflictes són insalvables; una altra cosa és que els dirigents sàpiguen buscar el que uneix per damunt del que separa, per avançar cap a una entesa social de mínims, on tots ens puguem sentir representats.

Sempre he pensat que les majories absolutes són dolentes i, per tant, no estaria de més meditar conjuntament el que pot suposar dividir-nos en «blocs» a l’hora de saber dissenyar un futur complicat; i no oblidem mai el condicionament de la mateixa globalitat vigent, que en tot cas no dubtarà en dictar la seva darrera paraula.

Els mesos que venen, previs a les eleccions municipals de l’any vinent, marcaran segurament tendències de vot a l’hora de conformar uns governs locals on més que mai serà necessari trobar consensos i, per tant, la feina que ara tocaria fer és explicar el perquè de tot i concretar el que es vol des de l’entesa i no des de la desqualificació, com sembla que, per part d’alguns, es vol fer. Deixar de costat el mutisme entre uns i altres seria el primer pas per superar «la via testicular» que té els seus «fans», no estant de més que sabessin rebaixar els seus missatges en aquest sentit.

tracking