Fa anys que intenten adoctrinar-me.
Sí, sí, Paco Zapater, Manolo Rivera, Ruiz de Arbulo i Superbonet es reuneixen clandestinament per buscar la manera de convertir-me en ciutadà de la capital de la Hispania Citerior.
Jo, vinculat a Reus de tota la vida, sempre he vist Tarragona com una ciutat dormitori. Però alguna cosa deu estar passant, perquè vaig cridar un «bieeen!» quan vaig saber que el Nàstic havia triomfat diumenge. Estic desitjant veure el Teatre Romà, he escrit una novel·la sobre un corredor de quadrigues i, sovint, recordo les xerrades amb Sánchez Real. Per si no l’he convençut, també poso algun «m’agrada» a la Floria al Facebook i estimo al Ferran Gerhard.
No hi ha dubte, estic adoctrinat, i em temo que m’he convertit en un tarragoní. Ara ja no dic que la ciutat és avorrida –que ho és– i, fins i tot, vull una avinguda amb el meu nom. (Recorda, alcalde, el carrer «D» de les Gavarres, amb un simple «becari Peñalver» a la placa n’hi haurà prou).
Però, tot això, quan mori. Quan mori jo, vull dir, no el Pep, que el vaig veure ahir amb el meu amic Xavier Grasset a la tele. Sempre que veig a l’alcalde intento trobar-li defectes. Però res, aquest paio no deu haver trencat un plat en la seva vida.
Mai s’ha tirat un pet en públic? No ha robat una cinta de casset al Carrefour? No ha fumat un porret? Però sí que ens ha fet la passarel·la de la platja del Miracle i ahir em vaig emocionar quan la vaig poder veure des de dalt amb les llums. Diria que em recorda alguna cosa... Podria ser un gran llaç groc?
Per si de cas, no li ensenyi al «preparao»!