La política municipal: l'últim baluard

Fa anys va venir a viure a Cunit un home que provenia del País Basc. Va voler col·laborar amb la nostra secció local i van mantenir una bona relació. Pocs mesos després de la seva arribada va acceptar ser Apoderat per ERC en unes eleccions. Com sempre fem, ens vam reunir a primera hora del matí per esmorzar junts abans d’anar cadascú a la mesa electoral assignada. Ell i jo compartíem mesa al Pompeu Fabra. En entrar a l’escola, com sempre faig, vaig saludar els Interventors i Apoderats dels altres partits. Quan vaig saludar en Pepe Barquier (era i és l’actual regidor del PP a Cunit) i la resta d’apoderats del PP es va quedar en un segon pla. Una vegada terminades les salutacions em va preguntar com podia saludar les persones del PP. Em va explicar que al seu poble al País Basc, això era impensable i que no es parlaven entre abertzales i persones dels partits «españolistas». Si la seva cara era de sorpresa per la meva forma d’actuar, encara més era la meva en sentir que existia una realitat on no es parlaven i quasi sentien una repulsió física pels que eren adversaris, millor dit enemics polítics.

Li vaig dir que el regidor del PP tenia el seu despatx de perit d’assegurances al costat meu (jo era i sóc Agent d’assegurances!) i que gairebé cada dia ens vèiem i parlàvem de feina i de moltes coses. Que sí, que durant els plens ens dèiem de tot amb duresa però sense faltar-nos el respecte mai. Que altres apoderats del PP tenien fills que anaven a la mateixa escola dels meus fills o feien basquet amb ells en el mateix club que tenim a Cunit. Amb cert orgull el vaig dir que a Catalunya les coses eren diferents, que tothom gairebé tenia clar que érem un sol poble i pertanyíem a una única comunitat més enllà dels nostres orígens, la llengua materna, les idees polítiques, les diferències culturals, religioses, socials...

M’ha vingut a la memòria aquest episodi just ara quan sento el perill perquè alguns polítics, mitjans de comunicació i grups diferents volen dinamitar aquesta concepció tan majoritària en la cultura política i social catalanista segons la qual, som una sola comunitat diferent i rica de diversitat cultural. Cada vegada el llenguatge usat contra l’adversari/enemic es fa més dur amb el resultat de banalitzar paraules com nazi, cop d’Estat, racista, supremacista, franquista i un llarg etc. Així com anomenar traïdor, botifler, golpista, a qui no accepta fer de l’adversari l’enemic a abatre a qualsevol cost.

Ja són mesos que, aquesta pluja torrencial impregna la política i es vol traspassar als ciutadans.

Doncs la política municipal és l’últim baluard, perquè aquesta voluntat de divisió clara entre «nosaltres» i «ells» no acabi en dividir els ciutadans de cada poble del nostre país. Com a regidor d’un partit Republicà on al centre de tot hi ha el ciutadà, em nego a entrar en aquesta dinàmica. I penso que, tots els regidors de tots els Ajuntaments de Catalunya hauríem de demanar als nostres responsables polítics que parin aquesta dinàmica de confrontació contínua, plena de gesticulació i grans proclames, que té l’objectiu de potenciar aquesta dinàmica perversa de fer creure que, en política es tracta de vèncer l’adversari i no de convèncer als ciutadans que gran part de les mateixes propostes són les més adequades per a millorar la societat on tots vivim.

Discutim, inclòs durament, sobre quin projecte tenim envers els ciutadans de Catalunya, però assumim públicament que tots sabem que l’atzucac on ens trobem es resoldrà només seient a una taula, parlant molt, amb diàleg i votant. Sense imposicions unilaterals. Amb empatia vers qui no pensa com tu. Com ho fem a la majoria dels pobles de Catalunya, on no deixem de saludar-nos, fer junts un cafè, seure per parlar entre nosaltres, entre tots nosaltres.

He après que a la política municipal pots voler fer projectes de govern o projectes de poble. Doncs els projectes de poble són els més importants perquè s’intenten fer amb el consens més gran de tots els representants dels nostres ciutadans. Per fer-ho però, necessites la voluntat de tothom, de qui governa i de qui està a l’oposició.

Aquí a Cunit fa poques setmanes ERC i Cs vam promoure una moció conjunta oberta a tots els altres partits per tal de reclamar solucions urgents respecte a la massificació de les aules a les escoles públiques de Cunit. Això no fa que nosaltres deixem de defensar la República Catalana ni Cs la unitat d’Espanya. Ni que des d’ERC deixem de denunciar que tenim presos polítics i exiliats i que ells ho neguin. Quina diferència respecte a un Parlament on escoltes diputats que admeten que ni se saluden i on no mostren gaire empatia cap a la situació dels altres!

Els ajuntaments no podem perdre aquesta capacitat de parlar, de negociar, d’arribar a un consens i viure amb normalitat també quan no hi estem d’acord. Per a mi, ser republicà significa justament posar al centre la persona i la seva dignitat, el seu dret a ser i pensar diferent de mi sense per això, fer de la diferència un obstacle, al contrari veient-lo com una possibilitat. No fer de la llei un obstacle insuportable que anul·li el dret d’una comunitat a decidir el seu futur. Entendre que convèncer, és el camí per a cohesionar la societat i que una comunitat sense amplis consensos fan que la majoria dels projectes imposats sense aquesta àmplia majoria, estiguin abocats al fracàs.

La República va ser proclamada després d’unes eleccions municipals. Espero que la política municipal no sigui presonera del debat nacional. Al contrari, espero que la forma de fer política a la grandíssima majoria dels Ajuntaments de Catalunya, on ja es practica en bona part dels valors republicans, ajudi els nostres responsables polítics al Parlament a trobar el camí per assolir consensos i recórrer un camí que sigui majoritàriament acceptat pel nostre poble.

Per cert, la moció presentada amb Cs va ser recolzada per tots els grups polítics i la setmana passada la Generalitat, per fi, va acceptar desdoblar una línia de P3 pel pròxim curs en una escola de Cunit.