Un dia em vaig mirar les lleganyes al mirall. No tenia cap títol i, si seguia així, acabaria de polític. Per això vaig decidir matricular-me en Dret a la URV i, amb 53 anys, vaig ingressar en un Gran Hermano amb vuitanta adolescents. Ara, portin a la seva ment l’avi de Médico de Família. Un paio pre-senil, prenent Coca-coles al bar i dient paraulotes com la uni, la facu o el profe. Era un pare-becat amb vuitanta fills. Va ser un interessant treball de camp. Vaig conèixer a nois de tots els colors, fins i tot qui, amb 17 anys, ja valorava la gestió de la Falange. Jo els deia que quan paguessin hipoteca parlaríem de política. Per algú de la classe, la meva experiència com a periodista o escriptor no comptava, però portar deu anys registrat al Forocoches era el súmmum.
Aquests dies, els meus fillets surten al carrer amb l’orla i el títol de juristes. Alguns seran advocats, fiscals, o jutges... I, d’altres, treballaran al Mercadona. Potser acabaran com jo, d’aspirants a humorista. Ep! En els temps que corren, això és més digne que ser magistrat. Callo, que buscar un advocat a Madrid és complicat. M’he emocionat en veure aquells noiets vestits amb toga. Però no m’he emocionat per ells, sinó per mi, que ho vaig deixar al cap de sis mesos.
Kevin Xavier és un d’aquests xavals. No els dirà res el seu nom. Està a la llista d’Hermán Pinedo, de Podem Tarragona. Diu que com que sóc periodista, a veure si aconsegueixo que parlin de la seva candidatura. Algun dia serà alcalde i em fitxarà de Bonet. No li agraden les meves cròniques, però ja ho saben, cal tenir paciència amb els fills. Mirin sinó el pare del Froilán.