Música de violins. El 1999 vaig marxar a viure a Barcelona i he tornat fa uns mesos. Ja no hi ha el Nadal, la ciutat té rotondes i hi ha un altre diari. Aquest es veu que dura «Més» que els que ho van intentar abans. Quan vaig saber que, a la Bego, la feien consellera, vaig pensar que em trucarien de seguida. Però res, ni cas... Vaig veure que l’amic Zapater entrava al consistori i vaig pensar que ja faltava poc. Mirava el mòbil amb cara de Bambi, però res. Com que vaig créixer tocant l’Ajuntament de Reus, al carrer de Vilar, entre la funerària, el Bar Túnel i la Telefònica, vaig trucar el Marc Just per si colava. Però no li ha donat molta importància a què hagués fet el meu primer petó mirant al despatx de l’alcalde. Res.
Canviem ara a la música del NO-DO. Tampoc vaig tenir sort amb l’alcalde Juan Amado Albouy, als anys setanta. Llavors era massa jove. Ara sóc massa gran. Com que també he treballat a la televisió, quan he vist el Màxim Huerta de ministre, estava clar que el destí em feia l’ullet. L’alta política! Això és el que em corresponia! I no la calderilla... Això sí, si arribo a ministre que no em donin una cartera, que, amb la gana que tinc, la robaré directament. He pensat a marejar el Joan Ruiz, però millor trucar directament al PSOE. He demanat pel Felipe. Diuen que està al iot. «Doncs amb Zapatero», diuen que està a Caracas. Al final, he parlat amb un ordenança. «Ja, ja han trucat de Tarragona abans. Sincerament, si vostè és independentista, d’esquerres, no és astronauta, és progressista i no dorm amb la Constitució no el faran ministre. Miri, li recomano que comenci com a regidor a Reus o Tarragona».