Pujo a un autobús a Sants. Una dona em demana que l’ajudi amb la maleta. A jutjar per la mida de la valisa, jo diria que hi porta el seu marit difunt. Porto a una mà una llauna de llimonada i una barreta d’aquestes màgiques que «no engreixen» i, a l’altra, la maleta de la senyora. El xofer em veu i em diu que no puc pujar amb menjar, ni beguda. Tiro enrere amb la llimonada, la barreta i la maleta. Surto al carrer amb la maleta i la velleta, des de dins de l’autobús, crida amb por que li robi. Veig una paperera i tiro la puta llimonada, la puta barreta i torno al bus arrossegant el taüt de la senyora. Suat, asfixiat i sense haver pogut menjar, la dona m’explica la seva vida: «Tinc 88 anys i he passat la vida venent loteria a un xiringuito dins del Metro. Des del 1956, dotze hores al dia». «Una vida dura», li dic, «a tot t’acostumes», em respon.
M’agrada aquesta dona de 88 anys, amb ulleres de Rita Hayworth, fulard de María Félix, i esperit d’Úrsula Corberó. M’explica que, quan els «nacionals» van arribar al seu poble, a Sòria, no sabien on ficar les camises vermelles dels seus tres germans i les van enterrar perquè no les descobrissin. Diu que ara ve del poble, que es va recordar d’aquelles camises i ha anat a l’hort a desenterrar-les setanta anys després. Aquelles teles, ara només esquinçalls, van en la pesada maleta, al costat d’uns xoriços i un pernil.
Li dic que em baixo a la propera i agafa la seva maleta, carregada amb el tresor familiar ara en forma de trossos de tela tacats de terra. Li dic que es cuidi, però potser qui s’hauria de cuidar sóc jo, que he llençat el meu dinar a una paperera.