El deute de tots

Amb el nou govern en minoria dels socialistes, sembla que es torna a posar de moda parlar de despesa pública, sense ser conscients de la realitat objectiva que constitueix que Espanya sigui dels països més endeutats d’Europa, amb uns «números públics» més a prop de la fallida que de l’optimisme que alguns volen «vendre» com a formula de govern futur, en funció d’unes majories polítiques que, en cap cas, encara que vulguin, poden oblidar els ingressos, a l’hora de fer front als seus compromisos, per molt socials i desitjables que siguin.

Esperem que la nova amalgama de poder, on l’equilibri sembla que serà denominador comú de totes les decisions, no tingui la temptació d’amagar les seves mancances sota uns compromisos inadmissibles com es va posar de manifest en l’etapa del govern Zapatero, en què la majoria de desitjos van quedar en l’oblit, davant la impossibilitat financera de fer-los front.

És evident que els darrers anys de «recuperació oficial» no han servit per reduir el deute públic, i hem seguit en la inestabilitat absoluta a l’hora de buscar una lògica entre el que s’ingressa i el que es gasta, per molt que es vengués la idea de control sobre el dèficit.

Segurament no és «polític» parlar de tot això quan el nou govern encara no fa 100 dies que hi és, però el que seria autoenganyar-nos es seguir pensant que la cosa pública ho aguanta tot, doncs l’evidència diu tot el contrari, només cal veure el recent exemple d’Argentina, en portes d’un «nou corralito», si no fos per determinades «mogudes» dels fons internacionals. Per tant, pensar que es pot «parlar sense costos» de determinades iniciatives socials, només és un vel per amagar una realitat que és la que és, ens agradi o no.

Tampoc es pot oblidar quina ha estat la tasca del sector privat, que si ha fet els esforços per reduir la xacra deutora i, per tant, el mimetisme que hauria d’haver existit no ha estat tal, amb el que això comporta a l’hora de fixar noves estratègies de futur al respecte.

No podem oblidar el greu problema de les pensions, ni tampoc les variables dels tipus d’interès en l’àmbit global, ni la interdependència respecte a qüestions emblemàtiques com l’increment, esperem que no desbocat, del preu del petroli, o fins i tot la mateixa crisi de la Banca que tant cost ha tingut per la «butxaca» de la ciutadania que ha hagut d’assumir una penalització impensable al respecte.

Davant del panorama exposat, que ben segur té matisos de tot tipus, poques són les vies «amables» a implementar si no som tots conscients que el tema és gravíssim i que és urgent fer front des del seny i la responsabilitat. Esperem que les possibles «temptacions» de més despesa quedin en l’apartat de la gesticulació i no avancin cap a la realitat, no sigui que posem en perill un model econòmic ple de dubtes, amb conseqüències imprevisibles, on sempre sortiran perdent els que suposadament es vol defensar. Esperem que les variables possibles de pujada de tipus, o les esmentades d’alça dels productes energètics, quedin aparcades, i no es converteixin en realitat a curt termini, però també desitgem conjuntament l’assentament de polítiques de control que no ens posin en perill, més aviat del que puguem sospitar. Dades objectives com que un alça del tipus o una pujada energètica, incideixin sobre el pressupost públic de manera definitiva, és un fet que convindria no oblidar si no volem tornar a la inestabilitat i les seves repercussions inapel·lables, malgrat els discursos polítics de torn, basats en la demagògia barata sense ser conscients de l’evidència real del tema.