Donar per rebre

Del 10 al 14 de maig d’aquest any he tingut la sort de tornar a l’Àfrica. Aquesta vegada a la Republicà Democràtica del Congo. L’objectiu era visitar la missionera de la nostra arxidiòcesi, Isabel Correig, i la institució Ekolo ya Bondeko, que es pot traduir com Poble de la Fraternitat. Aquesta benemèrita institució la va fundar la Isabel ara fa gairebé quaranta anys, junt amb al religiós Philippe Nkiere, que durant molts anys ha estat després bisbe de la diòcesi d’Inongo, al Congo, i que des del mes de maig és ja bisbe emèrit.

La missió d’aquesta obra, que és una associació de fidels aprovada per la Santa Seu, és ser un signe per ajudar a despertar un moviment missioner. En concret, té com dos línies de treball: recollir nens rebutjats per les seves famílies, estigmatitzats, nens i nenes recollits pels carrers, perduts, i intentar que puguin tornar a les seves famílies. Com ens deia la Isabel, a l’Àfrica les persones que no tenen ningú, que viuen tallades de tota relació humana, són les més pobres.

També els membres d’aquesta Associació formen equips de treball per a la recerca de persones excloses. Vaig tenir la sort de poder visitar el pavelló d’un hospital on hi havia aquells malalts que no els visitava mai ningú.

Al llarg d’aquests anys són ja centenars les persones que han pogut salvar les vides i la dignitat gràcies a Ekolo ya Bondeko i que han deixat de ser marginades. Parlant amb els seus fundadors, ens deien que el que pretenen és ser signe de fraternitat, com a base i dinamisme per a la construcció d’una nova societat on imperi la fraternitat, el nucli de la fe cristiana.

S’aprèn molt anant a l’Àfrica. I és veritat allò que un rep molt més del que pensa que dona. Des de fa molts anys, des de l’arxidiòcesi de Tarragona tenim la sort de poder ajudar aquesta obra. Un dels projectes socials fruit de l’any Jubilar de 2008, dedicat a celebrar els 1750 anys del martiri del bisbe sant Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi, va ser precisament ajudar a construir una part de la residència on s’acullen algunes d’aquestes persones.

Una vegada més he pogut comprovar el treball tan important que fan els missioners. No solucionen tots els problemes, però vivint a fons la caritat, l’amor als altres, als més pobres i necessitats, són testimonis de l’amor cristià. Veuen Crist mateix en els més abandonats. Als missioners no els veiem, però són l’orgull de la nostra arxidiòcesi i de l’Església. Ajudem-los sempre que sigui possible, en primer lloc amb la nostra pregària i sempre que puguem també materialment. Puc assegurar que són recursos molt ben aprofitats.