Dir o fer

Amb l’arribada del nou govern socialista, s’ha produït un fet que posa en evidència la clara distinció entre el que es diu quan s’està al poder o quan s’està a l’oposició, és més, es pot canviar tot en només 24 hores, obviant el que s’havia mantingut com una estratègia d’oposició que queda aparcada de manera instantània quan es conquista el poder, amb totes les seves variables, condicionants i equilibris.

El tema, per si mateix, sembla normal i la societat, inclusiu, ho assumeix encara que això comporta un descrèdit evident per una classe política que canvia de discurs en funció de les responsabilitats que ha de fer front. Realment la cosa és difícil de comprendre des d’una visió objectiva i, en tot cas, no diu gaire a favor d’un sistema democràtic amb moltes mancances, però que, malgrat tot, és la millor formula d’organitzar-nos.

Tornant al tema puntual del moment que vivim, la qüestió és més evident, doncs el nomenament de determinats responsables polítics, també representa greus problemes respecte a la seva «història personal», amb tots els matisos que vulguem; en tot cas, esperem que en qualsevol cas la cosa es recondueixi, i almenys una part del que s’hagi dit a l’oposició es pugui fer realitat.

Segurament «dir i fer» són extrems de difícil confluència, però no estaria de més que en algun moment es poguessin fer els esforços que calguin per apropar els punts de debat. Ja sé que el tema és general per tota la nostra classe política, perquè no es pot oblidar que l’exercici de la cosa pública es troba lligat a uns «contrapesos» i pressions per fer possible avançar, encara que això comporti massa vegades contradiccions de tot tipus.

Tornant al moment que vivim, el govern Sánchez, no podrà oblidar com ha arribat al poder, ni tampoc quins suports té, però tampoc podrà deixar de costat la situació interna de la seva opció política, ni, en definitiva, la mateixa tendència electoral de la ciutadania. De totes maneres no estaria de més saber dissenyar un missatge d’il·lusió que fes compatible tot l’esmentat.

Certament el fàcil és ser fora de les parcel·les de govern i «inventar» el que faci falta per conquerir suports partidistes, buscant l’aplaudiment fàcil, sense entrar les fórmules de viabilitat de qualsevol acció política; esperem que els mesos vinents, en permanent campanya electoral, serveixin per reconduir el país cap a un intent de trobades de consensos amplis en els temes on el sentit comú marca el camí, que en els darrers anys ha quedat aparcat en funció d’unes perspectives electorals, d’uns i altres, avui sota dubte, en funció del nou marc polític que hauria de tenir uns resultats positius si realment la classe dirigent vol «salvar» la seva credibilitat.