Antoni Musa: el metge que guarí l'Emperador August a Tàrraco

A la Hispània Romana hi havia un territori de la província Tarraconensis, ocupada per càntabres i àsturs, que encara no estava dominat pels romans. Això va fer que Cèsar August, acabat de nomenar emperador, vingués per dirigir la conquesta d’aquelles terres.

Des de les Gàl·lies marxa cap a Tàrraco l’hivern de l’any 27 aC i des d’aquí emprèn la marxa cap a terres càntabres comandant tres legions per reforçar les que ja hi estaven lluitant. La conquesta era molt desitjada per Roma perquè significava el control de tota la península hispana.

August va muntar el seu campament a Segisama i va plantejar la victòria total sobre els càntabres. Però lluny que la guerra anés per aquest camí, els contraatacs dels muntanyencs i la dificultat en l’arribada de les provisions van anar desmoralitzant l’emperador. August era un home hipocondríac, supersticiós i dèbil de salut (tot i que va viure 77 anys). Sovint tenia problemes respiratoris, alteracions digestives, malalties de la pell, artritis... I un terror especial als llamps i trons. Trastorns d’origen hepàtic van fer que s’hagués d’apartar de les qüestions bèl·liques i alguns historiadors també citen que un llamp va caure prop d’ell i va matar un criat. Això ho va interpretar com un signe de malastrugança i va accelerar la tornada a Tàrraco.

El viatge no va ser bo i la salut empitjorava. Els tractaments habituals dels metges de campanya -cataplasmes, banys i menjar calents-, no funcionaven.

August arriba a Tàrraco i es posa en mans del metge Antoni Musa, que era d’origen grec (probablement esclau alliberat) i que estava acreditat a Tàrraco. No s’entendria que un emperador molt malalt es posés en mans d’un desconegut. No hi ha, tampoc, cap referència que Musa acompanyés August i els metges de les legions acostumaven a ser romans –els grecs treballaven a les ciutats-. Una altra possibilitat és que Musa fos un metge conegut d’August, provinent de les Gàl·lies, que s’hagués quedat a Tàrraco cuidant de Lívia i la família.

Però el que ens interessa és la coincidència d’August i Musa a Tàrraco perquè és la primera referència documentada d’una activitat mèdica que va tenir una gran repercussió a tot l’Imperi i que va transformar la consideració de la professió.

Musa canvia l’orientació del tractament i supleix la calor pel fred: les compreses que s’apliquen al cos són fredes, els banys i el menjar són freds, a base de verdura fresca. El pacient millora a poc a poc i passa dos anys més, a Tàrraco, recuperant-se.

A Roma hi arribaven notícies contradictòries i molts pensaven que l’emperador era mort. Per això, el retorn a la capital de l’Imperi acompanyat de Musa -convertit en metge de confiança de l’emperador- fou un gran esdeveniment. August li estava tan agraït que li va concedir la ciutadania romana, l’anell d’or, va fer que el Senat l’alliberés del pagament d’impostos i que tots els metges fossin dignificats per la societat romana, establint un primer codi de regulació de la professió. També va fer erigir una estàtua a imatge d’Esculapi al seu costat, a l’Illa Tiberina.

Al Museu Vaticà hi ha referenciada una escultura atribuïda a Musa. Hi ha qui considera que es tracta de la figura d’Esculapi jove. Tanmateix, si tenim en compte que August va fer una estàtua a Musa a imatge d’Esculapi –amb els seus atributs del pal i la serp–, i que va recomanar als seus súbdits que li fessin ofrenes en agraïment per haver curat l’emperador, sembla que gairebé van deïficar al metge. L’estàtua que hi ha al Vaticà és la que va fer erigir August a Musa? No és cap barbaritat pensar que pot representar la divinitat, no d’un Déu, sinó d’un metge. El metge protagonista de l’acte mèdic més transcendent que hagi passat a la nostra ciutat.

Aquest any, el Col·legi de Metges de Tarragona celebra el 120è aniversari de la seva fundació i pensem que aquest metge del segle I aC. representa els qui al llarg dels segles hem procurat dignificar l’exercici de la Medicina.

Una reproducció de l’estàtua del Museu Vaticà col·locada en una plaça tarragonina situaria a la nostra ciutat un element més del nostre passat. I per això és imprescindible la implicació de l’Administració. Una història, la d’Antoni Musa, que cal difondre i integrar dins del nostre patrimoni intangible.